PUJADES I BAIXADES AMB VISTES

DIA 11: SAN FRANCISCO

El tastet de San Francisco del dia anterior, deixava pas a tota una jornada destinada a recórrer la ciutat.

Vam sortir de l’hotel de bon matí. El dia era radiant, però s’agraïa la jaqueta. No és que aleshores el temps volgués fer bona la frase de Mark Twain (“l’hivern més fred de la meva vida va ser un estiu a San Francisco”), però sense la famosa boira, amb el sol que feia i al mes d’agost, no deixava de ser sorprenent no poder anar amb màniga curta.

Fos com fos, vam començar a recórrer els carrers del barri de Marina, confirmant allò que ahvíem vist la nit anterior. Cases diferents a les vistes fins aleshores a altres indrets dels Estats Units i, fins i tot, cotxes diferents.

Un dels llocs emblemàtics de la ciutat presents en aquella zona és el conjunt del Palace of Fine Arts i el Exploratorium, en un dels extrems del parc de l’àrea veïna, Presidio.

Des d’allà, vam anar vora el mar, creuant Marina, al costat del Yacht Harbour, amb el paisatge dominat per un costat pel Golden Gate i per l’altre per la sempre inquietant illa d’Alcatraz.

Es creua Marina Green, un parc que envolta Fort Mason i que ofereix boniques vistes de la ciutat, i aleshores ja s’arriba a la zona del San Francisco Maritime National Historic Park, una badia rematada per una platja i que dóna pas a la zona dels molls (piers).

De molls n’hi ha molts, tants com 47 numerats, més el de Hyde St, el primer que ens trobàvem venint des de Marina, seu d’una exposició de vaixells històrics.

Aquesta zona dels molls és coneguda com a Fisherman’s Wharf i està concebuda gairebé com un parc temàtic. Així, al pier 45, hi ha el Musée Mécanique, es pot visitar un submarí de la II Guerra Mundial, l’USS Pampanito, o el SS Jeremiah O’Brien, un vaixell que va participar al desembarcament de Normandia. Després hi ha els ports pesquer i l’esportiu. Un munt de restaurants, diferents ofertes de travessies marítimes per la badia i les seves illes, lloguers de tota mena de vehicles per fer visites per la ciutat i un centre comercial amb botigues poc convencionals al Pier 39, rematat per un carrusel i…la presència de 1.300 lleons marins, sens dubte l’atracció més remarcable de tota l’àrea.

Un cop explorada la zona marítima, cal comprar una targeta de transport i gaudir d’un trajecte en un dels famosos tramvies per anar la zona cèntrica de Union Square.

Els vehicles, tan tradicionals que quan arriben a la seva parada final són girats per un grup d’homes, són sorprenentment eficaços per bellugar-se pels costeruts carrers de la ciutat.

A Union Square, l’escenari ha canviat de forma radical, les cases de reminiscències victorianes han deixat pas a edificis alts visibles a Powell Street o Sutter Street, entre els que no és extrany veure limousines, camí de l’entrada de Chinatown, el Dragon Gate, a Grant Avenue.

Sorprèn que Chinatown sigui tan xinesa. Rètols amb xinès, diaris amb xinès, restaurants xinesos (ideals per dinar), emmarcats encara per edificis alts, dels quals la Transamerican Pyramid és la icona, però també el gratacels del Bank of America, al 555 de California Street, de façana diamantada fosca, o el del 650 del mateix carrer, tot just al costat de l’Old Cathedral of Saint Mary, que comparteix protagonisme amb mobiliari urbà típicament oriental a Grant Avenue.

El recorregut per Chinatown també passa per Ross Alley i els seus murals i per Jack Kerouac Alley, amb versos del poesta al paviment, per arribar a la llibreria City Lights, tota una referència literària, ja a Columbus Avenue, on la vista cap a l’edifici Transmerican Pyramid és esplèndida. Aquesta avinguda, a més a més, separa Chinatown de Little Italy i llueix un nou mural quan es creua amb Broadway, sí, aquí també hi ha un carrer que es diu així.

El sector Italià potser no és tan italià com n’és de xinès Chinatown, però hi ha tota una referència gastronòmica com és Molinari o un indret per prendre un espresso com la tradició italiana mana, el Caffe Trieste, on Francis Ford Coppola va escriure el guió del Padrí (The Godfather).

Aleshores, toca pujar a Telegraph Hill. Això suposa afrontar pujades inversemblants, entre cases boniques i amb vistes que compensen qualsevol esforç.

Al cim de Telegraph Hill hi ha la Coit Tower, un monument als bombers de la ciutat finançat per Lillie Hitchcock Coit. Al seu interior, frescos que van ser titllats de comunistes, en una demostració de com devia ser allò de la Caça de Bruixes.

No cal dir que les vistes des del peu de la torre són esplèndides. També ho deuen ser des del seu punt més alt, però la cua que hi havia ens va fer desistir.

Des de Telegraph Hill, una baixada per Lombard Street i una altra pujada impactant pel mateix carrer, on vam veure un noi que s’oferia com a Hill Helper (ajudant per pujar), porten a una altra imatge típica de la ciutat. La baixada que fa Lombard Street entre Hyde Street i Leaveworth Street. La veritat és que és un tram que esdevé una processó de cotxes desitjosos de fer un recorregut immortalitzat en moltes pel·lícules.

Fent servir el tramvia, es pot anar cap a Washington Square, on hi ha l’església on es van casar Joe di Maggio i Marilyn Monroe, apropar-se al peu de Russian Hill i, després de suar la pujada, veure les vistes des del seu cim.

Tornar a agafar el tramvia, per passar per davant del Museu que hi té dedicat la ciutat, i arribar un altre cop a la zona d’Union Square, on si un sent que ja fa massa fred al vespre, sempre trobarà alguna botiga per comprar un jersei o alguna jaqueta.

Allà és un bon lloc per agafar el metro i anar fins a la districte de Castro. Aquesta és una zona mítica d’ambient gay. Així, no és extrany que l’estació de metro estigui a Harvey Milk Plaza, en honor a l’activista que va morir assassinat per un altre regidor a l’ajuntament de la ciutat, i que les banderes amb l’arc de Sant Martí siguin un dels elements més freqüents per tot el barri, al costat de nombrosos locals d’ambient i el teatre que dóna lloc a l’àrea.

De nou al metro, es pot fer una parada, precisament, a la zona de l’ajuntament, un edifici imponent, no massa lluny de la plaça dedicada a les Nacions Unides, organització que va tenir el seu origen a la ciutat.

I un altre cop al metro per arribar a la zona sud del Districte Financer, al costat d’un altre edifici imponent, el Ferry Terminal Building, tot just davant d’altres gratacels propis d’àrees de negocis.

La terminal és ara un edifici ocupat per nombrosos locals de restauració, però molts estaven tancats, cosa sorprenent en una nit de dissabte, oferint un ambient desolador. Encara rai que el restaurant on volíem sopar estava obert, però l’alegria va durar poc perquè estava ple de gom a gom i sense reserva no hi havia opció.

L’alternativa la vam trobar en un restaurant grec proper, el Kokkari. No sabem com hagués resultat el sopar en el restaurant californià on no vam tenir lloc, però sí que l’experiència al Kokkari va resultar memorable. Sota l’atenció d’un cambrer extraordinari, en Frank, un autèntic espectacle a l’hora de presentar els plats, amb aires d’actor shakesperià, ajudant-nos en tot el que ens va caler, el sopar va ser un èxit gastronòmic i tot un plaer en ser atesos per un professional encantador.

Era mitjanit quan sortíem del restaurant, les opcions per tornar a l’hotel quedaven reduïdes al taxi que vam poder agafar tot just trepitjar el carrer.

El taxista es va confessar com a seguidor del Barça mentre creuàvem Broadway, que lluïa un ambient nocturn espectacular.

San Francisco havia complert les expectatives àmpliament. Una ciutat encisadora, amb un entorn esplèndid i on ens havíem reconciliat amb la gastronomia.

A l’endemà ens tocava una missió, gairebé, impossible.

PROPER CAPÍTOL: MISSIÓ (GAIREBÉ) IMPOSSIBLE

INICI/HOME

Etiquetes: Cable Car, Caffe Trieste, Castro, Chinatown, City Lights, Coit Tower, Dragon Gate, Ferry Terminal; Kokkari, Fisherman's Wharf, Francis Ford Coppola, Jan Kerouac, Lombard Street, Marina, Molinari, Pier 39, Presidio, Ross Alley, Russian Hill, San Francisco, Telegraph Hill, tramvia, Transamerican Pyramid, Union Square, USS Pampanito, Washington Street, WPA Murals