La ronda museística que havíem programat ens portava novament al Metroploitan Museum. No a la seva seu al costat de Central Park, sinó a un racó d’Europa emplaçat al nord de Manhattan, allà on gairebé perd el seu nom.

En efecte, The Cloisters, la seu del Metropolitan dedicada a l’art medieval, tot i que ja havíem vist a la seva seu principal que en tenen i molt d’aquest tipus d’art, està lluny i més si s’hi va des de Brooklyn.

El cas és que després del llarg trajecte en metro, un es troba en una part de Manhattan, i de New York, que no ho sembla. Es respira tranquil·litat, i més si és un diumenge al matí com era el cas, i es gaudeixen d’unes vistes esplèndides dels penyasegats del Hudson River i del proper pont de George Washington així com de la passejada pel parc del Fort Tryon.

I de cop, allà apareix el que a Europa seria sens dubte un monestir. Són The Cloisters. Un conjunt únic, perquè és el fruit d’haver traslladat allà valuoses peces europees i, fins i tot, capelles i claustres sencers, a base de diners i també, en alguns casos, dels pocs escrúpols d’alguns personatges que van aprofitar per fer negoci a canvi de dòlars.

Hi ha fins a cinc claustres: Sant Miquel de Cuixà, Saint-Guilhem-le-Désert, Bonnefont-en-Comminges, Trie-sur-Baïse i Froville. Al primer destaca la sala capitular de Notre Dame de Pontaut.

També acaparen mirades les capelles de Langon, d’Aquitània, i de Fuentidueña, de Segovia, aquesta decorada en el seu absis pels frescos de Santa Maria de Cap d’Aran de Tredòs, a la Val d’Aran.

La col·lecció es completa amb remarcables sepulcres, vitralls, portals, escultures i altres elements ornamentals, així com una interessant col·lecció pictòrica.

Un refugi, doncs, artístic i paisatgístic a Manhattan.

Una avaria en el metro ens va permetre creuar Haarlem amb autobus en direcció cap al Lincoln Center. El propietari del pis ens havia subministrat informació sobre el festival estiuenc que s’hi celebrava i, descartada l’opció de gaudir d’un musical a Broadway, vam optar per fer-hi una ullada a l’actuació programada aquell diumenge. I va ser tot un espectacle. Un cop esvaïda una lleugera pluja, va començar l’actuació de la BRC Orchestra en homenatge a figures femenines de la diàspora Africana. Espectacle de veus. Els vídeos no són d’una gran qualitat però paguen la pena per sentir fragments de les actuacions i veure quin era l’ambient que es respirava allà.

El Lincoln Center, a més a més, és un enorme complex cultural, on hi ha la seu de la Metropolitan Opera House i diferents teatres, com l’Alice Tully Hall.

Des d’allà, vam anar cap a les immediacions de Central Park. Abans d’arribar-hi, però, l’escala a Dakota, l’edifici d’apartaments a l’entrada del qual va ser tirotejat John Lennon.

I el memorial del cantant dels Beatles, Strawberry Fields, sempre animat per seguidors del grup de Liverpool, músics i curiosos, va ser el punt on vam entrar a Central Park. Com no podia de ser d’un altra manera, la primera sorpresa és la magnitud, es tracta d’un parc enorme, però també sorprèn com n’és de feréstega la vegetació en alguns punts i com és de curiós veure tot plegat emmarcat pels cims dels gratacels. També sobta la quantitat de gent fent esport, ja sigui en bicicleta, corrent, amb patins o jugant a bèisbol. La ruta ens va portar per punts com la Sweedish Cottage, Great Lawn, The Lake, Turtle Pond, el castell de Belvedere, The Ramble i vam acabar a la font de Bethesda.

Després, vam sopar en un local jueu del Upper West Side, abans de retornar a Brooklyn.

PROPER CAPÍTOL: ART, CIÈNCIA I COMPRES

INICI/HOME

La sèrie de visites als museus novaiorquesos més emblemàtics iniciada el dia anterior tenia la segona etapa amb el MoMA (el Museu d’art modern) com a objectiu.

Però un cop arribats a Manhattan, els atractius es multipliquen. Vam deixar el metro a l’estació de Times Square i, és clar, el nom era una temptació i, malgrat que la fama de l’indret és més aviat nocturna, no ens podíem estar de fer-hi un cop d’ull encara que fos de bon matí.

El curt trajecte fins a arribar-hi ja era imponent. Cada edifici és un gratacel i d’entre tots destaca el Bank of America Tower, el segon més alt de la ciutat, si es compta l’antena que el corona.

Times Square, promocionada com la cruïlla del món, no decep. L’espectacle, tot i ser a la llum d’un dia amb un cel tapat, és aclaparador. Els alts edificis es combinen amb un munt d’anuncis lluminosos, pantalles gegants i botigues. Sí, de tots els possibles centres de la ciutat, aquest possiblement és “el” centre.

Un cop assimilat l’impacte que suposa Times Square vam dissenyar la ruta cap al MoMA. En primer lloc, vam baixar cap a Bryant Park per la 6th Avenue, en aquest tram coneguda com a Avenue of Americas, un cop més flanquejats per altíssims edificis .

El Bryant Park és un espai d’una gran elegància, es veu que en un passat no massa llunyà no era així, a l’ombra del Radiator Building i del Empire State.

Vam enfilar novament la 6th Avenue per pujar cap a Rockefeller Center. Malgrat que ja feia estona que passejàvem entre edificis alts, un no podia deixar de mirar amunt, descobrint-ne de nous, com la Americas Tower, el McGraw Hill Building.

El Radio City Music Hall dóna la benvinguda a l’immens complex que és el Rockefeller Center, on es combinen edificis altíssims, com el GE , amb detalls com els relleus amb figures mitològiques de les entrades i la seu de la NBC.

Però potser allò que és més conegut del Rockefeller Center és la Lower Plaza, l’escenari de la pista de gel i l’arbre gegant durant les festes de Nadal. A l’ombra de l’escultura daurada de Prometheus, durant l’estiu, es tracta d’un conjunt de terrasses només accessible si s’hi consumeix alguna cosa.

Al costat de la Lower Plaza, es troben el Channel Gardens, que permeten arribar a la 5th Avenue, on hi ha altres elements característics del complex Rockefeller, com el Palazzo d’Italia o el Atlas.

A l’altra banda de la vorera, queda la catedral de Saint Patrick. El neogòtic que, amb les seves estilitzades línies assoleix normalment una gran majestuositat, queda allà empetitit fins a nivell de ser una raresa enmig de gratacels imponents de vidre, encara que, si s’entra al temple, les dimensions tornen a ser enormes.

Des d’allà, el recorregut fins al MoMA compta amb elements d’interès com el Racquet Club, la Villard Mansion, l’Olympic Tower i l’església de Saint Thomas.

El MoMA (Museum of Modern Art) té la seva actual seu en un edifici de l’arquitecte japonès Taniguchi, obert en 2004.

El hall de l’edifici estava ocupat per una colorista exposició temporal.

Però era la col·lecció permanent la que concentrava els atractius. Vam començar per la part dedicada a la pintura i l’escultura. Allà es concentren algunes de les obres mestres creades a partir del darrer quart del segle XIX. Impressiona, així, la quantitat d’obres de Picasso, amb especial rellevància pel Garçon conduisant un cheval, Woman plainting her Hair, Three Musicians i, per sobre de tot, Les demoiselles d’Avignon.

Però la llista d’autors torna a ser extraordinària: Cézanne, Kokoschka, Kirchner, Chagall, Kupka, Bracque, Klimt, Matisse (que aporta La danse), Van Gogh (amb La nuit etoilée), Mondrian, Grosz, Khalo, Beckman, Rivera, Magritte, Leger, Warhol, Rothko, Pollock o Lichtenstein.

Miró i Dalí també hi són representats, el segon amb La persistència de la memòria com a obra més destacada.

L’apartat escultòric reserva obres, entre d’altres, del mateix Picasso, Boccioni, Lehmbruck, Brancusi, Giacomeeti, Flavin i Rodin.

A l’apartat dedicat a l’arquitectura, destacaven les maquetes de La Falling House de Frang Lloyd Wright i la Lowell House de Richard Neutra.

L’apartat dedicat al disseny, tot i comptar amb un helicòpter, un Jeep i nombrosos objectes de la vida quotidina elevats a la categoria d’art, va ser una petita decepció. No hi havia rastre ni de Pinifarina, ni es veia cap Ferrari ni cap Jaguar…en fi, capricis expositius en ple mes d’agost.

Vam compartir taula amb uns italians de Napoli en un dels restaurants del museu i vam finalitzar la visita passant per la botiga, ben assortida de diferents elements de disseny.

Aleshores, vam fer una passejada fins a Columbus Circle, a un dels extrems de Central Park, on es troba el Times Warner Center, passant pels carrers 52 i 53, creuant Broadway i pujant per la 9th Avenue, amb vistes d’edificis com el American Folk Art Museum, veí del MoMA, Axa Center, Sheraton Towers, The Link o Hearst Towers.

El Time Warner Center es troba presidit per dues torres altíssimes. Es tracta d’un centre comercial que pot ser catal·logat com de luxe, pel tipus de botigues, la construcció i la decoració, que inclou escultures de Botero. A més a més, les vistes sobre Columbus Circle són d’impacte. Allà, en un local d’accent francès, vam sopar.

Després de sopar, vam retornar a Times Square baixant per Broadway. L’espectacle aleshores, en aquell indret, era encara més impactant que al matí, amb les llums lluint amb tots els seus efectes. El protagonisme, inesperat per a nosaltres, era per a la botiga, enorme, de M&M’s, amb una pantalla activíssima a la façana que componia coloristes imatges.

Tanmateix, tot allà era impactant. Els edficis, els anuncis, la quantitat de gent i el trànsit, considerables tots dos malgrat que ja era passada la mitjanit. L’indret feia bo el nom del slogan que havíem vist al matí, la cruïlla del món.

La jornada a Manhattan va acabar allà on havia començat, a l’estació de metro de Times Square. Impressionats encara per la magnitud de l’espectacle nocturn, tornàvem cap a Brooklyn.

PROPER CAPÍTOL: TOCS MULTICULTURALS

INICI/HOME

Havíem destinat el dia a la visita de dues de les icones més representatives de la ciutat: el Empire State i el Metropolitan Museum.

Pujar a una talaia privilegiada com el terrat del Empire State sempre suposa un dubte. Partint de la base que les vistes seran a tota hora extraordinàries, un ha de triar entre la comoditat d’estalviar-se cues i anar a primera hora o bé, optar per l’encant que suposa el capvespre i la nit, tot i que aleshores el risc de trobar-se aglomeracions és més alt.

Vam optar per la primera opció i, així, de bon matí, ens vam presentar als peus de l’edifici més alt de Manhattan actualment, categoria que va recuperar després de l’atemptat contra les Torres Bessones. No cal dir que és una estructura imponent es miri d’on es miri, tot i que tot just al seu peu, encara impressiona més.

No hi havia pràcticament ningú, per tant l’entrada va ser molt ràpida. La sensació és que l’edifici només està obert per ser visitat pels turistes, fora d’ells només hi ha un exèrcit d’empleats, conserges, ascensoristes…encarregats de controlar els visitants.

Al Empire State hi ha dos miradors. El primer és troba a la planta 86. és obert i ofereix unes panoràmiques impressionants. Cap al sud, la zona que havíem visitat durant els dies anteriors, amb els gratacels del districte financer com a referent en segon terme i el famós Flatiron en primer pla. Els dos rius, l’East River i el Hudson River marquen les vistes laterals i, cap al nord, la sorpresa. Després de dos dies un pensa que ha vist molt de la ciutat, però se n’adona que encara li falta molt, però molt per veure.

L’altre mirador es troba a la 102…i, la veritat, tret de l’al·licient de pujar a una planta que es troba més enllà dels 100 pisos, no hi ha motius per pagar el suplement. El mirador està tancat per vidres i les vistes no milloren les gaudides unes plantes més avall.

De baixada, superada l’ansietat per pujar a dalt, es poden apreciar més detalls com els passadissos o el hall.

Ja al carrer, la silueta del Empire State també s’imposa seguint la 5th Avenue camí de Grand Central Terminal. Tot i així, en el trajecte hi ha altres punts d’interès, com el Chrysler Building.

Grand Central Terminal és un edifici esplèndid. El Hall principal sorprèn per les seves dimensions. A més a més, compta amb nombrosos restaurants. Un lloc que mereix ser visitat.

Allà mateix vam agafar el metro per anar una mica més al nord de Manhattan i poder arribar al Metropolitan Museum. Els carrers, des de l’estació de metro del carrer 86 fins al museu, creuant Park Avenue, per exemple, mostren l’elegància del Upper East Side de l’illa.

La seu del The Metropolitan Museum of Art en Central Park no sembla, vista des de fora, molt gran. Un cop a dins, però, el Great Hall ja comença a anunciar les dimensions de l’espai…enorme, inabastable en una sola jornada, amb tresors de totes les èpoques i de les formes més variades d’art. Un dels temples museístics del món.

Vam començar el nostre recorregut per les sales dedicades a l’art egipci. Es tracta d’una col·lecció aclaparadora que arriba a un dels seus punts culminants a The Sackler Wing.

En efecte, The Sackler Wing és l’impactant espai dedicat al Temple of Dendur. Sí, allà dins hi ha tot un temple egipci, rodejat d’aigua. Absolutament espectacular.

La col·lecció egípcia, de tota manera, continua amb, entre d’altres, pintures i mostres d’art funerari, inclosa la Tomb of Perneb, una altra construcció que està inclosa de forma íntegra dins del museu.

Acabat l’art egipci, vam anar cap a la Robert Lehman Collection. Es tracta d’una magnífica col·lecció d’art, especialment pictòric, que va des dels pintors de l’escola de Siena fins al Fauvisme, amb noms com Simone Martini, Andrea Orcagna, Henri Matisse, Auguste Renoir o Vincent Van Gogh.

La zona següent va ser la corresponent a la American Wing, que compta amb un ampli pati com a carta de presentació. A l’American Wing es reprodueixen de forma completa diferents sales de mansions estadounidenques.

La propera etapa ens va portar a les sales dedicades a l’art decoratiu i escultòric europeu, així com a l’art Medieval. Hi ha moltes peces, però hi ha tres que destaquen per l’inesperat de la seva presència allà: el Equestrian Court, un exèrcit de cavallers i les seves armadures, el Choir Screen, és a dir, la reixa de la catedral de Valladolid i, finalment, el pati del castell de Vélez Blanco, a Almería, comprat per un milionari estadounidenc i després donat al museu.

El temps passava i la visita s’anava fent menys meticulosa. La magnitud de la col·lecció no deixava més opció. Les sales d’art clàssic potser no ens van sorprendre tant, acostumats a les grans mostres europees. Tot i així hi havia peces destacades, començant per la civilització minoica i acabant en mobiliari romà.

Les col·leccions d’art africà, americà i d’Oceania ens van sorprendre. A diferència de les anteriors, a aquest tipus d’art no hi estem tan acostumats.

A les sales d’art Modern s’acumulen obres de grans noms de l’art. Destaquen, per la quantitat exposada de cadascun, la representació de Picasso i de Modigliani, però també es poden admirar treballs de Dalí, Miró, Gris, Klimmt, Monet, Chagall, Giacometti, Van Gogh, Magritte, Renoir, Degas, Gauguin, Pollock, Warhol, Rothko o Lichtenstein.

L’hora de tancament del museu s’apropava. El número d’obres per contemplar semblava no disminuir malgrat les nostres corredisses pels passadissos a la recerca de, si més no, allò més destacable. Les sales de la Pintura Europea ens van permetre retrobar-nos amb vells coneguts com Raffaello, Ghirlandaio, Fra Filippo Lippi, Perugino, Caravaggio, Rubens…però la llista d’autors torna a ser gairebé interminable.

Encara vam tenir temps per passar per la zona sempre atractiva de l’art de Mesopotàmia.

Vam acabar a les sales d’art oriental. Llàstima que a les que reproduïen ambients japonesos i coreans ja hi havia molt poca llum. Però això li afegia més encant al fet de poder passejar-hi.

Vam ser dels darrers visitants en sortir del museu. Havia estat una jornada molt llarga. Ja era negra de nit…i buscàvem algun lloc per sopar, però no trobàvem res que ens anés bé. Així que, cansats, vam agafar el metro i vam solucionar el problema culinari a un xinès al costat de l’apartament.

A l’endemà, tocava descobrir més llocs que ens quedaven pendents.

PROPER CAPÍTOL: FESTIVAL DE LLUM I DE COLOR

INICI/HOME

El nostre primer objectiu era el pont de Brooklyn, per travessar-lo i així arribar a Manhattan a peu, creuant l’East River.

La zona propera al riu que separa Brooklyn de Manhattan ha esdevingut una de les més cotitzades del primer barri. I així es posa de manifest amb cases que indiquen un nivell econòmic alt.

Això no és cap sorpresa si es tenen en compte, entre d’altres factors, les fantàstiques vistes que es poden gaudir, com per exemple des dels dos parcs que hi ha sota el pont de Brooklyn, el que porta el mateix nom i el Empire Fulton Ferry State, que ofereixen la possibilitat de contemplar autèntiques icones de la ciutat, amb Manhattan de fons.

La zona urbana per sota del pont, amb carrers com Water St, ofereix també alguns elements d’interès com el Jane’s Carousel, una atracció de cavallets que estava tancada per reformes, les vistes sobre el Manhattan Bridge o l’edifici de Thomson Meter a Washington Street.

Però sens dubte, la principal atracció és creuar el pont de Brooklyn. La seva estructura i les vistes que ofereix sobre Manhattan fan inoblidable l’experiència de recórrer els seus 1.825 metres.

Un cop superades les emocions de creuar un dels monuments més coneguts del món i arribats a Manhattan, vam continuar la visita a l’illa allà on l’havíem deixada el dia anterior. Així que vam anar cap a la zona de Soho-Noho-Nolita, una zona de carrers tranquils en ple agost, tret del tram de Broadway, amb boniques botigues i edificis clàssics de la ciutat, com el Puck Building, la Saint Patrick’s Old Cathedral, el Singer Building, el Gunther Building i el The Cable Building, a més a més de l’encant de carrers com Elizabeth Street, Broome Street o Spring Street.

Per anar a dinar vam canviar de zona, cap a la veina Lower East Side, i passant per davant del Sunshine, un cinema històric, per visitar un dels locals més populars de la ciutat: el Katz’s. La seva fama queda demostrada en la gran quantitat de fotografies que es pot contemplar a les seves parets, totes amb personatges coneguts de la política, el cinema o la música, però a banda dels seus embotits i els seus sandwitxs, sempre quedarà marcat per l’escena on Harry (Billy Crystal) va presenciar l’orgasme de Sally (Meg Ryan) en When Harry meets Sally. El lloc, està indicat a la sala.

La passejada per Lower East Side té punts d’interès com la Angel Orensanz Foundation, un museu d’escultura instal·lat en una antiga església, la sinagoga d’Eldridge Street o el mercat d’Essex Street emmarcat per un modern edifici blau.

L’itinerari va acabar a Bowery, que enllaça amb una nova àrea, el East Village. Com a benvinguda, l’impactant New Museum of Contemporary Art. Tot just al costat, i amb vistes cap al Empire State, hi havia un referent de la cultura punk, el CBGB Site. I parlem en passat perquè ja ha tancat.

A l’East Village hi ha racons curiosos, com el local dels Hell Angels, la casa on va viure l’estrella del jazz Charlie Parker o les botigues de Saint Mark’s Place, passant per Tompkins Square.

Per acabar el recorregut, vam estar a dues places veïnes. A Cooper Square hi ha els dos edificis de Cooper Union: el fundacional i el modern d’aquesta institució educativa. Els acompanya el The Cooper Square Hotel.

Finalment, a Astor Place, entre l’escultura cúbica que la presideix,popularment és coneguda com “The Cubic”, tot i que el nom oficial és Alamo, i la nova torre han fet un salt arquitectònic cap als nostres temps.

Vam acabar sopant en un restaurant ucraïnès (a la zona també hi ha influència d’aquest país) fent bo el cosmopolitisme de la ciutat.

PROPER CAPÍTOL: AIXÒ ÉS MOLT GRAN

INICI/HOME

El nostre primer dia a New York va començar coneixent en Ray, el propietari del pis on ens allotjàvem. Un home agradable i que ens va donar informacions addicionals per per fer més atractiva la visita de la ciutat.

La pluja de la nit anterior havia anat bé. El carrer lluïa un bon aspecte, la temperatura s’havia suavitzat i les condicions, doncs, eren ideals per iniciar la visita a New York.

El primer edifici d’interès, a banda de la casa on estàvem, va ser el Bedford-Atlantic Armory, una impactant construcció de totxanes al cor de Brooklyn.

Quedava un reducte a la ciutat on la temperatura encara era gairebé insuportable per xafogosa, les andanes del metro, on esperar l’arribada d’un tren feia suar de valent.

Manhattan és una illa allargada i això permet dissenyar rutes per conèixer-la amb una certa lògica. Nosaltres vam decidir començar per la part més baixa i anar pujant a mesura que anessin passant els dies. De fet, però, el primer objectiu ni tan sols estava a Manhattan sinó a una illa propera. En efecte, anàvem a veure l’estàtua de la Llibertat. Havíem llegit que s’havia obert la possibilitat de visitar l’interior de l’estàtua, però que ja no hi havia places lliures fins un mes després. De tota manera, vam anar a Battery Park, passant per davant de The Sphere, la primera referència al 11-S que vam veure, ja que es tracta d’una escultura que estava entre les Torres Bessones, i vam anar a Castle Clinton, on es troba el lloc per adquirir les entrades. Tal com es preveïa, les cues eren enormes i no hi havia opció de pujar a l’estàtua, així que ens vam anar cap a la terminal del ferry de Staten Island, la forma més econòmica de veure bones vistes del monument.

Abans d’arribar-hi, però, vam començar a sentir com els gratacels imposaven respecte…sí, a New York, els edificis són molt alts i conviuen amb alguns de més petits com l’església de The Shrine of St Elizabeth Ann Seton.

El ferry de Staten Island és un servei gratuït que comunica Manhattan amb Staten Island, és a dir dos dels cinc barris de la ciutat, creuant la badia. És un mitjà de transport utilitzat per motius de feina per molts novaiorquesos però també per molts turistes que gaudeixen de les vistes de Manhattan, Jersey City, Ellis Island, Governor’s Island i, esclar, l’estàtua de la Llibertat.

Staten Island, tot i ser New York, no ho sembla. La imatge que transmeten els carrers de Saint George, el nucli on arriba el ferry, és de tranquil·litat i, de fet, la illa és un refugi de cap de setmana amb platges, segons les guies, agradables. Però, nosaltres ens vam haver de conformar amb els edificis més propers a la terminal dels vaixells.

El ferry de tornada ofereix un altre cop vistes impagables, amb l’afegit d’alguna de nova com la del pont Verrazzano-Narrows, que uneix Staten Island amb Brooklyn.

Retornats a Manhattan, vam veure amb més calma les vistes que havíem tastat abans d’haver fet l’anada i vam enfilar Brooklyn amunt…mirant cap a dalt enmig d’edificis altíssims.

El National Museum of the American Indians és una altra de les atraccions gratuïtes que ofereix New York. En un edifici imponent, al qual ni el fet d’estar en obres restava majestuositat a tot el conjunt començant per la Rotunda, la seva cúpula, hi ha una mostra dels coloristes vestits dels nadius nordamericans.

El museu es troba a Bowling Green el primer parc de la ciutat. Sorprén que a Manhattan hi hagi tants espais com aquests, petites àrees verdes molt utilitzades per la gent per fer una pausa o, simplement, relaxar-se i deixar passar l’estona. Allà també es troben el Charging Bull, l’escultura en forma de brau que simbolitza els anys bons de la borsa de Wall Street, i el Standard Oil Building, un dels millolrs exemples de gratacels de la segona dècada del segle XX que hi ha a la ciutat.

Vam dinar a una pizzeria i, abans d’enfilar cap a Wall Street, vam passar pels edificis d’aire holandès que hi ha a South William St, a l’ombra de moderns gratacels amb predomini del vidre a la façana.

I sí, definitivament vam arribar a Wall Street, seu de la Borsa, el temple, no tan sols figurat sinó que arquitectònicament en recorda a algun, del capitalisme.

Tot just al costat hi ha un altre monument gratuït, el Federal Hall, edifici que recorda una mica el Pantheon de Roma, i on George Washington va ser declarat primer president dels Estats Units, després d’haver pregat a Trinity Church, situada a la confluència de Wall St amb Broadway i que compta amb un inesperat cementiri enmig d’una de les àrees més transitades de Manhattan.

I més que ho devia ser abans del fatídic 11 de setembre de 2001. La Zona Zero, l’immens forat que es va formar com a conseqüència de l’atemptat que va enfonsar les Torres Bessones està a tocar. Molts pensaments assalten a qui es troba observant aquell espai on només es veuen algunes grues. En primer lloc, l’impacte tan enorme que va provocar aquell atac. No tan sols per la tragèdia humana que va suposar, sinó també perquè sembla, enmig de molts altres edificis que s’aixequen imponents, que els estadounidencs no hagin superat aquell dolorós tràngol, en no haver trobat encara la manera de recuperar aquell espai. L’altre és imaginar com devia ser allò amb dos edificis que mesuraven més de 400 metres d’altura i com devia ser aquell dia en aquell entorn.

La vida, de tota manera, segueix. Allà mateix, i envoltat per omnipresents gratacels, hi ha l’outlet més gran i famós de la ciutat el Century 21, una botiga enorme, una mica desendreçada, paradís per comprar amb importants rebaixes tot tipus de roba, sabates i complements de conegudes marques…això sí, no hi ha possibilitat, pels homes, d’emprovar-se les camises.

Si es continua pujant per Broadway s’arriba a Saint Paul’s Chapel, l’única església de la ciutat de l’època anterior a la Guerra de Civil dels Estats Units que es conserva intacte. El dia de l’atac a les Torres Bessones va servir de refugi a molta gent i ara és un espai de record per a les víctimes veritablement colpidor.

Una mica més amunt s’aixeca, imponent, el Wolworth Building, un impressionant gratacels neogòtic de 1913 que va ser, a la seva època, l’edifici més alt del món.

El Wolworth es troba a l’alçada del City Hall Park, la plaça on està la seu de l’ajuntament de la ciutat.

Per darrere de l’edifici municipal hi ha tres destacables edificis administratius més: el Municipal Building, seu del govern de Manhattan, i els palaus de justícia Federal i del comptat de New York.

I per darrere d’aquests edificis institucionals, es troba Chatham Square, la porta d’entrada a Chinatown. Després d’haver passat per San Francisco, ja no ens va agafar de sorpresa trobar-nos enmig d’uns carrers que semblaven més de Shanghai, per dir una ciutat de Xina, que de Manhattan. Però sí que es veritat que sobten les dimensions d’un barri on viuen 15.000 xinesos. El fet de passejar ja suposa un atractiu en sí mateix, però hi ha punts d’interès com l’entrada a Manhattan Bridge, on hi ha, a més a més, un temple budista, Edward Mooney House, el primer edifici de la ciutat, o Columbus Park.

Al costat de Chinatown, es troba Little Italy. De fet, Chinatown sembla anar menjant-se el barri italià ara limitat a diferents restaurants i establiments comercials a Mulberry Street. I és que els italians han anat deixant de viure allà per establir-se a altres àrees de la ciutat.

Vam sopar en un restaurant vietnamita a Doyes St amb una excel·lent relació qualitat-preu i molta amabilitat en el servei.

Encara vam poder veure l’ajuntament i el Municipal Building il·luminats abans d’agafar el metro de tornada cap a Brooklyn.

El primer dia a New York havia donat molt de sí.

PROPER CAPÍTOL: DEL PONT DE BROOKLYN A L’ORGASME DE SALLY

INICI/HOME

Vam sortir de l’hotel i vam repetir pràcticament la mateixa passejada de la nit anterior per anar a veure la Casa Blanca, The White House. Així, vam passar un altre cop per davant del Verizon Center, d’un museu amb la categoria de “National”, la National Portrait Gallery, d’un altre de curiós, el Spy Museum, d’algun edifici històric, com el Ford’s Theatre, on va ser assassinat Abraham Lincoln, del poder municipal, a Wilson Building, i del poder econòmic, el Treasury Building.

I, finalment, patint una calor amb una xafogor insuportable, vam arribar a la zona des d’on es pot veure la residència del president, una mica lluny, tot s’ha de dir, però suficient per obtenir una foto del famós edifici. A l’altra banda el National Christmas Tree, l’arbre de nadal, tot i que a l’agost no llueix, òbviament, cap guarniment, i, més al fons, el Washington Memorial.

Des d’allà, passant per davant del Memorial Continental Hall o la Renwick Gallery, vam anar cap a Ferragut Square, per agafar el metro i anar cap a la zona d’Arlington, que es pot considerar una part més de la ciutat, però està més enllà del riu Potomac i, per tant, ja es troba a l’estat de Virgínia.

El metro ens va deixar a una zona de negocis, però el nostre objectiu era veure el monument memorial del Marines, també conegut com Iwo Jima memorial, una estàtua enorme erigida a partir d’una foto presa per Joe Rosenthal a la batalla que va tenir lloc a aquella illa del Pacífic durant la Segona Guerra Mundial.

Molt a prop d’aquest monument hi ha el cementiri d’Arlington, cementiri militar, però on també es troben les tombes dels membres més importants de la família Kennedy, com John Fitzgerald, la seva dona Jacqueline i els seus germans Robert i Edward.

Des d’allà hi ha una parada de metro fins al Pentàgon…i allà vam anar. Decepció important, l’edifici pràcticament no es veu, bé, es veu un edifici però no hi ha perspectiva per veure la seva peculiar estructura. Només sobtava la quantitat de gent uniformada que anava i venia per allà. Quan ja estàvem a punt de tornar a entrar al metro, se’m va ocórrer intentar fer una foto d’un dels plafons explicatius que hi havia a l’estació. No la vaig poder fer perquè des d’uns deu metres vaig sentir un crit contundent i amenaçador “You, you the man with the camera. Stop!” Jo podia sospitar que anava per a mi, però encara no m’ho acabava de creure i em vaig girar buscant qui havia fet el crit i assenyalant-me amb cara d’innocent. “You, yes, you, the man with the camera”. Era un policia enorme, negre, amb uniforme negre, i venia cap a mi. La seva cara no era precisament amistosa i això feia més intimidador el seu aspecte de gegant. No va haver de donar-me gaires més explicacions per comprendre que allà no es podien fer fotos. Em temia el pitjor quan va agafar-me la càmara. Jo li insistia en què no havia fet cap foto i només se’m va ocórrer, quan la por per haver-me ficat en un bon embolic ja començava a ser important, ensenyar-li les fotos que hi havia a la targeta de la càmara. Encara no havia esborrat les dels dos darrers dies a la costa Oest i això va ser la salvació, perquè el seu to agressiu es va anar transformant en afable a mesura que va anar veient imatges de Los Angeles, els paisatges del Big Sur i, especialment els cotxes de Monterey. Quan es va assegurar que no hi havia cap foto del Pentàgon fins i tot ens va dir que hi havia un lloc una mica més lluny des d’on potser sí que es podia fer alguna foto…però en quan ens va tornar la càmara només vam pensar en tornar al metro i arribar un altre cop al centre, al the Mall. Si no havíem suat prou amb la calor, només va faltar l’incident amb el policia per suar encara més…tot i que la cosa havia acabat prou bé.

Entre unes coses i altres, era ja l’hora de dinar quan arribàvem a la porta del Museu de l’Aire i de l’Espai. Tot i que era evident que només podríem fer un tastet, hi vam entrar, aprofitant que és gratis. I el museu és espectacular. Hi ha aparells penjant del sostre, es poden veure les cabines d’alguns models es podria dir que tot allò que ha volat hi és representat, amb apartats tant per l’aviació comercial, com la militar (les sales dedicades a la II Guerra Mundial són més que completes) i l’espacial (des del Sputnik al Breitling Orbiter)…i hi ha simuladors, teatre Imax i moltes altres coses més que quedaven, malauradament, fora del nostre abast perquè a les 7 del vespre havíem de tornar el cotxe a Newark i després arribar a Brooklyn, on havíem de formalitzar l’entrada a l’apartament on ens allotjaríem a New York.

Vam recollir el cotxe, ja a corre-cuita, a l’hotel i vam enfilar cap a l’autopista per arribar a Newark. Vam poder complir l’horari de l’entrega del cotxe i, carregats amb tot el nostre equipatge, vam fer servir un altre cop l’Air Train per arribar a l’estació de tren de l’aeroport.

Des d’allà, tren fins a Penn Station, tot just a sota del Madison Square Garden, en ple Manhattan. Però, no estàvem per sortir de l’estació, havíem d’agafar el metro per anar cap a Brooklyn. La calor a les estacions era angoixant. Per sort, la línia blava ens portava cap a Brooklyn i l’estació propera a l’apartament de forma directa. Haver fet un altre transbordament amb el nostre equipatge i aquella calor hagués resultat una tortura.

Vam localitzar, cansats, l’apartament. La xafogor era intensa. Fins i tot la ciutat suava. El propietari no ens havia pogut rebre, però una ajudant seva va formalitzar l’entrada a l’apartament. Era auster però tal com l’havíem vist a les fotos. Allà també feia molta calor i l’aire condicionat era imprescindible en una nit tan càlida com aquella. Per la tele deien que s’apropava una tempesta. I sí, uns minuts després queia un ruixat que va ser donar un respir a tots.

Vam sortir a comprar queviures. Ens sentíem observats. Èrem els únics blancs que es veia pel carrer, però no teníem sensació d’inseguretat.

Confiant en l’aire acondicionat, vam anar a dormir. A l’endemà, començava la nostra setmana a la Gran Poma.

PROPER CAPÍTOL: MIRANT CAP A DALT

INICI/HOME

El vol des de Los Angeles va ser plàcid. Bàsicament vam dormir i ens convenia perquè, després d’arribar a la costa Est, agafàvem un cotxe i ens anàvem cap a Washington DC, la capital del país.

Tot i que el vol va ser puntual, entre recollir l’equipatge, bellugar-nos per l’aeroport, aquest cop sí amb l’Air Train a diferència del primer dia del nostre viatge quan no funcionava, i formalitzar la recollida del cotxe de lloguer, un Chrysler PT Cruiser, no vam sortir de Newark fins les 10 del matí, un parell d’hores després de l’aterratge de l’avió.

L’itinerari de Newark fins a Washington és d’uns 350 quilòmetres, tots per autopista. Els límits de velocitat són més baixos que a la costa Oest i, tot i que el trànsit era considerable, l’ensopiment per cobrir el trajecte només es va poder trencar per travessar ponts sobre rius enormes per les dimensions fluvials a les quals estem acostumats i passar per les rodalies de Baltimore.

Cap allà les 3 de la tarda arribàvem a Washington. L’hotel estava situat al centre de la ciutat, prop de Chinatown i a una distància per poder anar a peu al Mall, l’avinguda monumental de la ciutat.

Així, en sortir de l’hotel, amb una calor angoixant, i en el trajecte cap al Capitoli, vam anar veient edificis força interessants, com el Verizon Center (ara es diu MCI Center) el palau d’esports de la ciutat on juguen entre altres els Wizards de la NBA i altres que tenen una característica molt freqüent a la capital ser National o US d’alguna cosa, com el National Museum Building.

El Capitoli, imponent edifici blanc que està en un dels extrems del Mall, és la seu del poder legislatiu. Des d’allà, uns mesos abans, Obama havia pres possessió del càrrec amb tota l’avinguda plena de gent i d’esperances per la seva nova presidència. L’escenari impressiona ja sigui per la presència del complex arquitectònic o per la llargada de l’avinguda, 3 quilòmetres fins al Lincoln Memorial. Aquí vam tenir una primera incidència amb els policies que hi havia rodejant l’edifici, en voler fer una foto fent servir el trípode.

Per darrere del Capitoli, altres edificis interessants, The Library of the Congress, la biblioteca, amb la font de Neptú als seus peus, o la Cort Suprema.

Recórrer el Mall suposa anar passant per davant d’edificis significatius, com el US Botanic Garden, el National Museum of American Indian, la US National Gallery o el nou i interessant Newsmuseum…com es pot deduir molts són museus, associats a la Smithsonian Institution, que també té el seu edifici a l’avinguda. L’avantatge d’aquest museus és que són gratuïts però havíem decidit deixar per l’endemà la visita a un dels més famosos el d’Aeronaùtica i de l’Espai o, com li diuen allà, National Air and Space Museum.

La gespa de l’avinguda és l’escenari triat per molts habitants de la ciutat per fer esport, especialment córrer. Ara bé, hi ha un espai que queda lliure en senyal de respecte, el que ocupa l’altíssim obelisc que és el Washington Memorial.

Par darrere seu, si es ve des del Capitoli, hi ha el World War II Memorial, el monument als soldats caiguts a la II Guerra Mundial, una el·lipse d’aigua envoltada per columnes, a un dels extrems el Pacífic, a l’altre, l’Atlàntic.

Des d’allà, la llarga llàmina d’aigua de la Reflecting Pool permet arribar al Lincoln Memorial, que tanca l’avinguda. Abans de pujar a veure la la contundent escuptura dedicada a Abraham Lincoln que hi ha al seu interior, paga la pena girar la vista enrera i veure l’avinguda des de l’altra banda, amb l’obelisc del Wahington Memorial dibuixant-se sobre el cel i sobre l’aigua. Per cert, al Lincoln Memorial tampoc ens van deixar fer servir el trípode.

Havia caigut la nit a Washington i ja patíem per trobar un lloc per sopar. Vam sortir del Mall, creuant el Memorial de la Guerra de Vietnam. Així com altres monuments de l’avinguda estaven i destacaven per la il·luminació, aquell quedava en la foscor. Així, passar-hi era encara més escruixidor.

Ens vam apropar a la zona de la Casa Blanca, visible en la llunyania que imposaven les mesures de seguretat. Tot just al costat, hi havia un restaurant, l’Occidental, on ens vam admetre per sopar. Vam ser els darrers clients de la nit ja que poc després va arribar més gent i ja no van ser admesos.

Tot i estar a la terrassa del local, aquest transmetia prestigi des de les seves parets, decorades amb fotografies de congressistes, senadors i presidents que hi havien menjat o dinat allà.

Semblava doncs, que seria una nit especial, pel lloc on havíem anat a parar…i no. El sopar va ser més aviat discret tant a nivell gastronòmic com a nivell de servei. El llistó que havien deixat els restaurants de San Francisco va esdevenir insuperable pel restaurant capitalí. L’anècdota va arribar al postre, quan vaig demanar el que era, segons el cambrer un dels més típics, el Root Beer Float, un gelat de vainilla regat per la cervesa d’arrel, quelcom desconegut fins aquell dia i que no va entusiasmar. El tacte agradable al paladar del líquid esdevenia un regust similar a un xarop analgèsic no edulcorat. En fi, que si el gelat s’hagués quedat sol, la cosa hagués resultat millor.

La factura va estar més en consonància amb el renom del local que amb la qualitat i la satisfacció d’allò que havíem menjat.

Vam tornar a peu fins a l’hotel, els carrers estaven tranquils i la temperatura ja era més agradable.

A l’endemà encara disposaríem del matí per acabar de veure algun lloc més de la capital.

INICI/HOME

PROPER CAPÍTOL: SUANT PER ARRIBAR A LA GRAN POMA

Recuperats de la jornada anterior i un cop vam esmorzar a l’hotel de Sunset Blvd, que lluïa un cartell indicant els llocs del carrer on havien estat detinguts algunes celebrities com Hugh Grant, disposàvem d’unes 10 hores per conèixer la ciutat abans d’anar a l’aeroport per agafar un vol de tornada cap a la costa Est.

El dia que hi vam arribar, des de l’avió, ja vam veure que Los Angeles és una ciutat enorme i tampoc és que tingui massa atractius. La seva estructura no l’ajuda gaire. Diferents centres units per autopistes amb distàncies enormes que fan imprescindible el cotxe per bellugar-s’hi, tot i que hi ha un parell de línies de metro.

Tanmateix, hi ha curiositats per visitar. Amb el temps que teníem en vam poder veure algunes.

Vam començar pel Hollywood Sign, les lletres de Hollywood posades en un turó. De fet, no s’hi pot arribar, només es tracta de trobar un lloc des d’on poder fer una foto on es vegi prou bé. De llocs n’hi ha molts, però nosaltres ens vam voler apropar tant com van poder, remuntant per N Beachwood Dr, un carrer difícil que s’enfila vorejat per cases d’estètica més o menys discutible.

Des d’allà vam seguir cap a un altre racó de referència cinematogràfica, Hollywood Blvd. Allà està el centre comercial Hollywood & Highland. No deixa de ser un altre centre comercial com molts d’altres, amb un pati, Babylon Court, absolutament kitsch, des d’on es poden veure les lletres del Hollywood Sign, el seu cinema multisales, les botigues i la zona de restauració corresponent…però, a més a més, compta amb el Kodak Theatre, el teatre on es fa la cerimònia de l’entrega dels Oscars de l’Acadèmia. El dia de la cerimònia posen la catifa vermella i per la televisió sembla tenir més glamour, però vist un diumenge d’agost, allò no té res d’especial. Val a dir que la visita guiada al teatre permet conèixer diferents anècdotes de la història de l’esdeveniment, explicades pel guia, i trepitjar l’escinari, des d’on impressiona veure tota l’àrea de butaques. No es pot fer cap foto de l’interior, sota amenaça de ser expulsat de la visita (una turista italiana ho va intentar i va haver de demanar disculpes), a canvi, cada visitant rep una postal.

Hollywood Blvd, a més a més, és el carrer del Walk of Fame, les voreres on hi ha les estrelles. Allà, una tropa d’actors disfressats de personatges cinematogràfics, empaita el turista per a fer-se una foto a canvi d’uns dòlars. L’ambient és surrealista més que de luxe. Aquesta sensació creix al recinte que hi ha davant de la façana del Chinese Theatre, on hi ha les empremptes de diferents actors, posades de forma poc ordenada. A la mateixa vorera, el Wax Museum, amb una Marilyn donant la benvinguda.

A l’altra banda de la vorera, el Masonic Temple, El Capitan Theatre i l’Odditorium.

Després, trajecte en cotxe, prenent Sunset Blvd, passant per davant de Whisky a Go Go, una discoteca mítica, fins a Beverly Hills, barri de cases caríssimes enmig de carrers on predominen altíssimes palmeres, i on també està Rodeo Dr, carrer de botigues de luxe on les hi hagi.

Seguint amb el cotxe, ens vam anar fins a Exposition Park. Allà, al costat de museus com el California ScienCenter, amb un inquietant Lockheed A-12 a la porta, hi ha el Memorial Coliseum, estadi seu dels Jocs Olímpics de 1932 i 1984.

El temps s’esgotava i, aleshores, ens vam adreçar cap a la zona marítima. Primera aturada: Santa Monica. La platja és enorme i hi ha un pier amb moltes botigues i un parc d’atraccions. A més a més, és on acaba la famosa Ruta 66.

Després, Venice Beach. Els carrers dels voltants feien respecte. Però un cop vam poder aparcar el cotxe, vam veure que el passeig marítim és l’escenari de diferents espectacles més o menys improvisats i l’ambient es pot considerar com a bohemi, ajudat per l’estètica dels edificis, que recorden molt lleugerament a la Venezia d’Itàlia.

Ja no teníem temps per més. Des d’allà, l’aeroport no quedava massa lluny. Vam tornar el Hyundai a l’empresa de lloguer. El marcador ens deia que havíem fet més 3.000 milles, és a dir, uns 5.000 quilòmetres. Vam regalar la nevera que vam comprar el primer dia a una de les empleades, que ens ho va agrair amb accent mexicà.

I cap a les terminals, on vam superar les llargues cues que hi havia al control de seguretat. Un cop a dins, lleuger sopar i, per fi, a l’avió. Tocava dormir, a l’endemà ens despertaríem a la costa Est.

INICI/HOME

CAPÍTOL 14: EL CENTRE DE PODER

El dia recuperava els llargs trajectes en cotxe. De San Francisco a Los Angeles, passant per la zona de Monterey i Carmel, suposa fer unes 445 milles, més de 700 quilòmetres.

Vam sortir tan aviat com vam poder de San Francisco, però èrem conscients que no sabíem a quina hora podríem arribar a Los Ángeles.

En el trajecte de la sortida de la ciutat, encara vam poder fer alguna darrera foto, mentre podíem veure, com a comiat, algun dels carrers de la ciutat, enfilant-se tal com s’han fet famosos.

El dia, un dissabte, acompanyat per un temps esplèndid, feia que el trànsit fos considerable. Vam passar per la zona de Palo Alto, seu de nombroses companyies d’informàtica, els familiars logotips de les quals podíem veure, aquest cop des de la finestra del cotxe i no pas a la pantalla de l’ordinador.

Arribar a Monterey va suposar patir alguna lleugera retenció, però el temps invertit encara era raonable.

Monterey, al costat de l’oceà, és una població turística i ens atreviríem a dir que d’alt nivell. De fet, només arribar vam veure que hi havia una mena d’exposició de cotxes clàssics. La temptació de quedar-se a admirar veritables joies sobre rodes era gran, però com teníem el pla que teníem, vam fer un parell de fotos i vam començar la visita.

La ciutat compta també amb el seu Old Fisherman’s Wharf, més petit, això sí, que el de San Francisco. Des d’allà es poden gaudir de boniques vistes i, també, si un vol i té temps, agafar un vaixell per anar a veure balenes, quelcom que per nosaltres, malauradament, era inabastable.

A més a més, paga la pena recórrer el seu nucli antic, on hi ha molts edificis que tenen la categoria de first…, és a dir, que van ser els primers de Califòrnia de la seva espècie. Així hi ha el primer edifici fet de totxanes, el primer teatre o la primera església metodista, tots ells acompanyats per boniques cases catal·logades, com Custom House o Casa Soberanes. Però la sorpresa, també la donaven els cotxes que es passejaven o estaven aparcats al carrer…clàssics esportius i descapotables, que si un Alfa Romeo per aquí, un Corvette per allà, un Porsche Speedster una mica més enllà…

La ruta històrica acabava amb l’edifici de la Old Jail, la vella presó, i el Colton Hall.

De retorn cap al cotxe, els carrers, al marge de la exposició que havíem vist només arribar, havien esdevingut un veritable museu de l’automòbil. I aleshores sí, ja va ser inevitable fer fotos d’alguns models absolutament extraordinaris: Jaguar, Alfa Romeo, Bentley, Buick, Studebacker, alguna excentricitat estadounidenca…però, per sobre de tot, dels Ferraris i de l’esplèndid Mercedes 300 SL, l’Ales de Gavina.

Vam dinar en una creperia i ens diposàvem a seguir cap a la veïna Pacific Grove, pràcticament enganxada a Monterey. Va ser el primer moment del viatge on ens vam perdre una mica, perquè els carrers, tots iguals no ajudaven gaire i la senyalització era deficient, però no esperàvem que acabaríem mig detinguts per l’exèrcit. Monterey té el Presidio, una caserna on està l’escola d’idiomes de l’exèrcit americà. Tan desorientats estàvem que vam anar fins a la porta del recinte i, un cop més una senyalització poc clara, va fer que hi entréssim…fet que va provocar els crits del soldat de la porta. Tot es va solucionar amb la presa de les dades del passaport i amb la facilitació de les indicacions per anar a Pacific Grove.

Malauradament, entre unes coses i altres el temps passava massa ràpid i ens vam haver de conformar amb algunes imatges de la població però renunciant a un dels seus atractius, la 17 Mile Drive, un recorregut panoràmic que voreja l’oceà entre camps de golf tan coneguts com Pebble Beach.

Vam arribar a Carmel sense més problemes que el dens trànsit i la impossiblitat d’aparcar. Això sí, els cotxes espectaculars es podien seguir contemplant pels carrers del poble del qual va ser alcalde Clint Eastwood fa uns anys, un poblet ple de cases tradicionals…al costat d’una platja magnífica, des d’on es veuen els camps de golf de la 17 Mile Drive.

Carmel té, a més a més, un altre atractiu: Mission San Carlos Borromeo de Carmelo, una de les missions fundades per Fra Juníper Serra. És un recinte molt agradable, amb jardins, un petit museu (que ja era tancat quan vam arribar), una capella on està el monument funerari del frare mallorquí, un pati, un curiós cementiri i, és clar, l’església.

El camí cap a Los Angeles reserva, aleshores, un itinerari espectacular: el Big Sur. Seguint la carretera Hwy 1, vora l’oceà, les vistes són magnífiques. Anàvem molt justos de temps, però encara vam poder gaudir del paisatge, amb el Bixby Bridge, el Point Sur i, és clar, de la posta de sol.

La carretera, a més a més de ser bonica, era divertida pel conductor. A l’europea, amb revolts i on el Hyundai podia seguir a esportius de prestigi o voluminosos 4×4…fins que es va fer una cua de més de 23 cotxes. Jo havia llegit que si un portava més de 4 cotxes al darrere estava obligat a aturar-se i facilitar-los l’avançament, però aquell que encapçalava la cua no ho devia haver llegit. Va ser molt pesat arribar a San Luis Obispo, on s’agafa l’autopista.

És clar, que anar de nit i per l’autopista va suposar retrobar-se amb el terrible ensompiment al volant. Va ser molt dur. Va haver un moment en què ens vam aturar a un hotel disposats a rendir-nos i no arribar a Los Angeles aquella nit, però l’hotel estava ple.

Aguantant com es va poder, vam arribar al nostre hotel de Sunset Bvd quan ja eren més de les 2 de la matinada.

PROPER CAPÍTOL: DECORATS ENTRE AUTOPISTES

INICI/HOME

El tastet de San Francisco del dia anterior, deixava pas a tota una jornada destinada a recórrer la ciutat.

Vam sortir de l’hotel de bon matí. El dia era radiant, però s’agraïa la jaqueta. No és que aleshores el temps volgués fer bona la frase de Mark Twain (“l’hivern més fred de la meva vida va ser un estiu a San Francisco”), però sense la famosa boira, amb el sol que feia i al mes d’agost, no deixava de ser sorprenent no poder anar amb màniga curta.

Fos com fos, vam començar a recórrer els carrers del barri de Marina, confirmant allò que ahvíem vist la nit anterior. Cases diferents a les vistes fins aleshores a altres indrets dels Estats Units i, fins i tot, cotxes diferents.

Un dels llocs emblemàtics de la ciutat presents en aquella zona és el conjunt del Palace of Fine Arts i el Exploratorium, en un dels extrems del parc de l’àrea veïna, Presidio.

Des d’allà, vam anar vora el mar, creuant Marina, al costat del Yacht Harbour, amb el paisatge dominat per un costat pel Golden Gate i per l’altre per la sempre inquietant illa d’Alcatraz.

Es creua Marina Green, un parc que envolta Fort Mason i que ofereix boniques vistes de la ciutat, i aleshores ja s’arriba a la zona del San Francisco Maritime National Historic Park, una badia rematada per una platja i que dóna pas a la zona dels molls (piers).

De molls n’hi ha molts, tants com 47 numerats, més el de Hyde St, el primer que ens trobàvem venint des de Marina, seu d’una exposició de vaixells històrics.

Aquesta zona dels molls és coneguda com a Fisherman’s Wharf i està concebuda gairebé com un parc temàtic. Així, al pier 45, hi ha el Musée Mécanique, es pot visitar un submarí de la II Guerra Mundial, l’USS Pampanito, o el SS Jeremiah O’Brien, un vaixell que va participar al desembarcament de Normandia. Després hi ha els ports pesquer i l’esportiu. Un munt de restaurants, diferents ofertes de travessies marítimes per la badia i les seves illes, lloguers de tota mena de vehicles per fer visites per la ciutat i un centre comercial amb botigues poc convencionals al Pier 39, rematat per un carrusel i…la presència de 1.300 lleons marins, sens dubte l’atracció més remarcable de tota l’àrea.

Un cop explorada la zona marítima, cal comprar una targeta de transport i gaudir d’un trajecte en un dels famosos tramvies per anar la zona cèntrica de Union Square.

Els vehicles, tan tradicionals que quan arriben a la seva parada final són girats per un grup d’homes, són sorprenentment eficaços per bellugar-se pels costeruts carrers de la ciutat.

A Union Square, l’escenari ha canviat de forma radical, les cases de reminiscències victorianes han deixat pas a edificis alts visibles a Powell Street o Sutter Street, entre els que no és extrany veure limousines, camí de l’entrada de Chinatown, el Dragon Gate, a Grant Avenue.

Sorprèn que Chinatown sigui tan xinesa. Rètols amb xinès, diaris amb xinès, restaurants xinesos (ideals per dinar), emmarcats encara per edificis alts, dels quals la Transamerican Pyramid és la icona, però també el gratacels del Bank of America, al 555 de California Street, de façana diamantada fosca, o el del 650 del mateix carrer, tot just al costat de l’Old Cathedral of Saint Mary, que comparteix protagonisme amb mobiliari urbà típicament oriental a Grant Avenue.

El recorregut per Chinatown també passa per Ross Alley i els seus murals i per Jack Kerouac Alley, amb versos del poesta al paviment, per arribar a la llibreria City Lights, tota una referència literària, ja a Columbus Avenue, on la vista cap a l’edifici Transmerican Pyramid és esplèndida. Aquesta avinguda, a més a més, separa Chinatown de Little Italy i llueix un nou mural quan es creua amb Broadway, sí, aquí també hi ha un carrer que es diu així.

El sector Italià potser no és tan italià com n’és de xinès Chinatown, però hi ha tota una referència gastronòmica com és Molinari o un indret per prendre un espresso com la tradició italiana mana, el Caffe Trieste, on Francis Ford Coppola va escriure el guió del Padrí (The Godfather).

Aleshores, toca pujar a Telegraph Hill. Això suposa afrontar pujades inversemblants, entre cases boniques i amb vistes que compensen qualsevol esforç.

Al cim de Telegraph Hill hi ha la Coit Tower, un monument als bombers de la ciutat finançat per Lillie Hitchcock Coit. Al seu interior, frescos que van ser titllats de comunistes, en una demostració de com devia ser allò de la Caça de Bruixes.

No cal dir que les vistes des del peu de la torre són esplèndides. També ho deuen ser des del seu punt més alt, però la cua que hi havia ens va fer desistir.

Des de Telegraph Hill, una baixada per Lombard Street i una altra pujada impactant pel mateix carrer, on vam veure un noi que s’oferia com a Hill Helper (ajudant per pujar), porten a una altra imatge típica de la ciutat. La baixada que fa Lombard Street entre Hyde Street i Leaveworth Street. La veritat és que és un tram que esdevé una processó de cotxes desitjosos de fer un recorregut immortalitzat en moltes pel·lícules.

Fent servir el tramvia, es pot anar cap a Washington Square, on hi ha l’església on es van casar Joe di Maggio i Marilyn Monroe, apropar-se al peu de Russian Hill i, després de suar la pujada, veure les vistes des del seu cim.

Tornar a agafar el tramvia, per passar per davant del Museu que hi té dedicat la ciutat, i arribar un altre cop a la zona d’Union Square, on si un sent que ja fa massa fred al vespre, sempre trobarà alguna botiga per comprar un jersei o alguna jaqueta.

Allà és un bon lloc per agafar el metro i anar fins a la districte de Castro. Aquesta és una zona mítica d’ambient gay. Així, no és extrany que l’estació de metro estigui a Harvey Milk Plaza, en honor a l’activista que va morir assassinat per un altre regidor a l’ajuntament de la ciutat, i que les banderes amb l’arc de Sant Martí siguin un dels elements més freqüents per tot el barri, al costat de nombrosos locals d’ambient i el teatre que dóna lloc a l’àrea.

De nou al metro, es pot fer una parada, precisament, a la zona de l’ajuntament, un edifici imponent, no massa lluny de la plaça dedicada a les Nacions Unides, organització que va tenir el seu origen a la ciutat.

I un altre cop al metro per arribar a la zona sud del Districte Financer, al costat d’un altre edifici imponent, el Ferry Terminal Building, tot just davant d’altres gratacels propis d’àrees de negocis.

La terminal és ara un edifici ocupat per nombrosos locals de restauració, però molts estaven tancats, cosa sorprenent en una nit de dissabte, oferint un ambient desolador. Encara rai que el restaurant on volíem sopar estava obert, però l’alegria va durar poc perquè estava ple de gom a gom i sense reserva no hi havia opció.

L’alternativa la vam trobar en un restaurant grec proper, el Kokkari. No sabem com hagués resultat el sopar en el restaurant californià on no vam tenir lloc, però sí que l’experiència al Kokkari va resultar memorable. Sota l’atenció d’un cambrer extraordinari, en Frank, un autèntic espectacle a l’hora de presentar els plats, amb aires d’actor shakesperià, ajudant-nos en tot el que ens va caler, el sopar va ser un èxit gastronòmic i tot un plaer en ser atesos per un professional encantador.

Era mitjanit quan sortíem del restaurant, les opcions per tornar a l’hotel quedaven reduïdes al taxi que vam poder agafar tot just trepitjar el carrer.

El taxista es va confessar com a seguidor del Barça mentre creuàvem Broadway, que lluïa un ambient nocturn espectacular.

San Francisco havia complert les expectatives àmpliament. Una ciutat encisadora, amb un entorn esplèndid i on ens havíem reconciliat amb la gastronomia.

A l’endemà ens tocava una missió, gairebé, impossible.

PROPER CAPÍTOL: MISSIÓ (GAIREBÉ) IMPOSSIBLE

INICI/HOME