DIA 14: NEWARK – WASHINGTON DC
El vol des de Los Angeles va ser plàcid. Bàsicament vam dormir i ens convenia perquè, després d’arribar a la costa Est, agafàvem un cotxe i ens anàvem cap a Washington DC, la capital del país.
Tot i que el vol va ser puntual, entre recollir l’equipatge, bellugar-nos per l’aeroport, aquest cop sí amb l’Air Train a diferència del primer dia del nostre viatge quan no funcionava, i formalitzar la recollida del cotxe de lloguer, un Chrysler PT Cruiser, no vam sortir de Newark fins les 10 del matí, un parell d’hores després de l’aterratge de l’avió.
L’itinerari de Newark fins a Washington és d’uns 350 quilòmetres, tots per autopista. Els límits de velocitat són més baixos que a la costa Oest i, tot i que el trànsit era considerable, l’ensopiment per cobrir el trajecte només es va poder trencar per travessar ponts sobre rius enormes per les dimensions fluvials a les quals estem acostumats i passar per les rodalies de Baltimore.
Cap allà les 3 de la tarda arribàvem a Washington. L’hotel estava situat al centre de la ciutat, prop de Chinatown i a una distància per poder anar a peu al Mall, l’avinguda monumental de la ciutat.
Així, en sortir de l’hotel, amb una calor angoixant, i en el trajecte cap al Capitoli, vam anar veient edificis força interessants, com el Verizon Center (ara es diu MCI Center) el palau d’esports de la ciutat on juguen entre altres els Wizards de la NBA i altres que tenen una característica molt freqüent a la capital ser National o US d’alguna cosa, com el National Museum Building.
El Capitoli, imponent edifici blanc que està en un dels extrems del Mall, és la seu del poder legislatiu. Des d’allà, uns mesos abans, Obama havia pres possessió del càrrec amb tota l’avinguda plena de gent i d’esperances per la seva nova presidència. L’escenari impressiona ja sigui per la presència del complex arquitectònic o per la llargada de l’avinguda, 3 quilòmetres fins al Lincoln Memorial. Aquí vam tenir una primera incidència amb els policies que hi havia rodejant l’edifici, en voler fer una foto fent servir el trípode.
Per darrere del Capitoli, altres edificis interessants, The Library of the Congress, la biblioteca, amb la font de Neptú als seus peus, o la Cort Suprema.
Recórrer el Mall suposa anar passant per davant d’edificis significatius, com el US Botanic Garden, el National Museum of American Indian, la US National Gallery o el nou i interessant Newsmuseum…com es pot deduir molts són museus, associats a la Smithsonian Institution, que també té el seu edifici a l’avinguda. L’avantatge d’aquest museus és que són gratuïts però havíem decidit deixar per l’endemà la visita a un dels més famosos el d’Aeronaùtica i de l’Espai o, com li diuen allà, National Air and Space Museum.
La gespa de l’avinguda és l’escenari triat per molts habitants de la ciutat per fer esport, especialment córrer. Ara bé, hi ha un espai que queda lliure en senyal de respecte, el que ocupa l’altíssim obelisc que és el Washington Memorial.
Par darrere seu, si es ve des del Capitoli, hi ha el World War II Memorial, el monument als soldats caiguts a la II Guerra Mundial, una el·lipse d’aigua envoltada per columnes, a un dels extrems el Pacífic, a l’altre, l’Atlàntic.
Des d’allà, la llarga llàmina d’aigua de la Reflecting Pool permet arribar al Lincoln Memorial, que tanca l’avinguda. Abans de pujar a veure la la contundent escuptura dedicada a Abraham Lincoln que hi ha al seu interior, paga la pena girar la vista enrera i veure l’avinguda des de l’altra banda, amb l’obelisc del Wahington Memorial dibuixant-se sobre el cel i sobre l’aigua. Per cert, al Lincoln Memorial tampoc ens van deixar fer servir el trípode.
Havia caigut la nit a Washington i ja patíem per trobar un lloc per sopar. Vam sortir del Mall, creuant el Memorial de la Guerra de Vietnam. Així com altres monuments de l’avinguda estaven i destacaven per la il·luminació, aquell quedava en la foscor. Així, passar-hi era encara més escruixidor.
Ens vam apropar a la zona de la Casa Blanca, visible en la llunyania que imposaven les mesures de seguretat. Tot just al costat, hi havia un restaurant, l’Occidental, on ens vam admetre per sopar. Vam ser els darrers clients de la nit ja que poc després va arribar més gent i ja no van ser admesos.
Tot i estar a la terrassa del local, aquest transmetia prestigi des de les seves parets, decorades amb fotografies de congressistes, senadors i presidents que hi havien menjat o dinat allà.
Semblava doncs, que seria una nit especial, pel lloc on havíem anat a parar…i no. El sopar va ser més aviat discret tant a nivell gastronòmic com a nivell de servei. El llistó que havien deixat els restaurants de San Francisco va esdevenir insuperable pel restaurant capitalí. L’anècdota va arribar al postre, quan vaig demanar el que era, segons el cambrer un dels més típics, el Root Beer Float, un gelat de vainilla regat per la cervesa d’arrel, quelcom desconegut fins aquell dia i que no va entusiasmar. El tacte agradable al paladar del líquid esdevenia un regust similar a un xarop analgèsic no edulcorat. En fi, que si el gelat s’hagués quedat sol, la cosa hagués resultat millor.
La factura va estar més en consonància amb el renom del local que amb la qualitat i la satisfacció d’allò que havíem menjat.
Vam tornar a peu fins a l’hotel, els carrers estaven tranquils i la temperatura ja era més agradable.
A l’endemà encara disposaríem del matí per acabar de veure algun lloc més de la capital.
AiR AROUND USA'09 