DIA 6: LAS VEGAS – SHOSHONE – DEATH VALLEY – BISHOP – YOSEMITE (TUOLUMNE MEADOWS)
Ens vam llevar tan tard com permetien les normes de l’hotel i tan aviat com ens van deixar el cansament acumulat i l’exigència d’una altra jornada que es preveïa llarga.
Vam poder veure la piscina de l’hotel, que per arribar molt tard el dia anterior i haver de marxar sense entretenir-nos gaire, no vam poder fer servir, tot i que la calor convidava a fer-ho. També vam veure la capella que hi havia al costat de la recepció de l’hotel i on una parella molt jove, acompanyada per uns quants convidats, estava preparant el seu casament. I des de la mateixa porta de l’hotel, vam fer la foto al Stratosphere.
Després ja vam agafar el cotxe. Des de les autopistes, per sortir de la ciutat, vam poder veure alguns dels casinos que no havíem visitat la nit anterior. Manhattan, Disneyland, Egipte…tot sembla possible allà.
I tot enmig del desert pedregós, tal com es pot veure en deixar enrere la ciutat. Només hi ha signes de civilització, a banda de l’autopista, a la població de Pahrump, on s’ha de prendre la carretera cap al Death Valley.
Des d’allà, el desert encara es fa més dur. Només hi ha dos petits enclavaments amb presència humana: Shoshone, al costat d’un aeroport i on ens vam haver de conformar amb un self-service de hot-dog per dinar, ja que no hi havia més oferta, i Death Valley Junction, un llogarret que compta amb un edifici batejat com a Opera House. Llàstima que ja anàvem una mica justos de temps i no ens hi vam poder aturar.
L’entrada al parc de Death Valley es troba ja molt a prop. Només entrar-hi, vam desviar-nos cap a l’esquerra, per enfilar la carretera de 21 quilòmetres que puja fins a Dante’s view. Allà, a més de 1.600 metres d’alçada, amb una calor intensa però suportable, la vista és magnífica, tot just a sota està Badwater Basin, el punt més baix dels Estats Units, a 86 metres per sota del nivell del mar, amb el Telescope Peak, de més de 3.300 metres d’alçada, de fons.
Vam desfer la pujada i vam avançar pel mig de la vall fins al Zabriskie Point. Allà la calor era molt contundent, però paga la pena patir una mica per gaudir de l’espectacle que ofereix el paisatge.
La carretera continua la seva baixada fins a la cruïlla entre la carretera que continua cap a Furnace Creek i la que encara baixa més fins a Badwater Basin, creuant la barrera del nivell del mar. Les vistes són escruixidores, i la calor, ara sí, gairebé insuportable. Furnace Creek, un ranxo, és com un petit oasi enmig d’un entorn del tot desèrtic.
Ara, que per a imatges desèrtiques de postal, les que hi ha a la zona de Mesquite Flat, on, allà sí, el desert és de sorra fina i blanca i es veuen boniques dunes retallades sobre altes muntanyes.
A partir de Mesquite Flat comença la pujada cap a Towne Pass. Són més de 1.500 metres de desnivell on el Hyundai bramava, però que va assolir sense cap problema. En baixar, s’arriba al límit occidental del Death Valley, a la zona de Panamint, on les vistes tornen a ser extraordinàries.
En sortir del recinte del parc de Death Valley, la carretera es torna a enfilar per superar el Darwin Plateau i, per primer cop, ens trobàvem amb una ruta similar a les europees, amb uns quants revolts. El paisatge, en culminar la pujada, canvia radicalment. Es baixa cap al Owens Valley, amb les altíssimes muntanyes de Sierrra Nevada al fons. De fet, a Lone Pine, on ens vam aturar per repostar i adquirir uns sandwitxos, es veu la imponent silueta del Mount Whitney, el cim més alt de territori estadounidenc sense comptar Alaska, amb els seus 4.421 metres. Veníem del punt més baix i ara estàvem al peu del més alt, tot un contrast amb una simpàtica cabra com a testimoni.
De camí per la vall, queia el capvespre. Un altre cop arribaríem molt tard a la nostra destinació i hauríem de muntar la tenda a les fosques. Vam fer la darrera aturada a Bishop, una població de caire muntanyenc, on vam aprofitar per sopar els sandwitxos.
Enfrontats de nou al fet de conduir de nit, aquest cop, les sensacions eren, per sort, diferents. La carretera enllaçava ports de muntanya fets de rectes llarguíssimes. A Lee Vining, està la desviació per afrontar la pujada a Tioga Pass, l’accés oriental a Yosemite, el més proper, per sort, a la nostra destinació, el càming de Tuolumne Meadows. La pujada, tot i ser de nit, deixava intuïr unes muntanyes enormes, i és que el pas està a 3.031 metres. Tot just al cim, hi ha l’entrada a Yosemite i, com ens va passar a Grand Canyon, a aquelles hores no hi havia rangers per controlar el nostre accés.
De Tioga Pass al càmping hi ha unes 9 milles, que estàvem fent amb calma…fins que a 2 milles d’arribar, uns llums van il·luminar el cotxe pel darrere, acompanyades per unes sirenes. L’ensurt va ser enorme i vaig aturar el cotxe al voral. Un ranger ens va il·luminar amb la seva lot. Em va demanar la documentació i aleshores em va sorprendre amb la pregunta que menys esperava: si havia begut aquella nit. Evidentment que no havia begut, però ell deia que anava fent ziga-zagues per la carretera. La primera nit que no havia tingut problemes amb l’ensopiment al volant i ara em sortia amb allò. La cosa no va passar de ser un advertiment, amb categoria d’anècdota.
Vam entrar al càmping vora les 11 de la nit. Vam trobar el dibuix amb la parcel·la que ens havien assignat, l’E-15. El càmping era gran, amb les parecel·les enimg d’uns arbres altíssims. Aquest cop, no vam tenir problemes amb la tenda, tot i que només comptàvem amb la il·luminació dels llums del cotxe. Vam deixar les coses al contenidor habilitat per evitar problemes amb els ossos, una de les característiques del parc i només ens quedava fer una darrera visita al bany. En el dibuix de l’entrada, havíem vist que les parcel·les formaven un cercle, deixant l’edifici dels serveis al mig. Però allà, enmig de la foscor, només es veien arbres. Vam intentar trobar el camí, però semblava impossible. Aleshores vam veure una dona que passava a prop caminant. Li vam preguntar…i ella també estava buscant el bany. Aleshores ja èrem tres figures buscant l’edifici, molt gran segons ella, dels serveis. Vam trigar una bona estona, fins que la dona va aconseguir orientar-se, perquè, segons ella, el nostre cotxe l’havia despistat en tapar l’entrada del camí. Finalment, el vam trobar. Els serveis eren els mínims imprescindibles. Allò era una zona gairebé d’acampada lliure al mig de la muntanya, a 3.000 metres d’alçada. Ens vam anar a dormir. Aleshores no sabíem que la temperatura baixaria a 0 graus. Havíem passat dels més de 40 al desert de Death Valley, per sota del nivell del mar, a les altures de Tuolumne Meadows enmig d’un bosc alpí. Contrastos, molts contrastos.
AiR AROUND USA'09 