CREUANT LA PORTA DAURADA

DIA 10: YOSEMITE TUOLUMNE MEADOWS – GROVELAND – LAKE DON PEDRO – OAKDALE – TIBURON – SAUSALITO – GOLDEN GATE – SAN FRANCISCO

El dia suposava un important canvi de ritme en el viatge. Deixàvem enrere els grans paisatges que havien estat els protagonistes fins aleshores, tret del parèntesi nocturn i enlluernador de Las Vegas, plegàvem la tenda que, tot i els seus problemes, havia complert amb la seva funció, i ens disposàvem a afrontar la visita de grans ciutats amb allotjament sota sostre i entre quatre parets.

Un cèrvol va venir a acomiadar-se prop de la tenda. Ells i els esquirols havien estat els representants de la fauna més actius durant la nostra visita a Yosemite. Dels óssos, malauradament, ni rastre. No vam poder evitar fer les darreres fotos de Tuolumne Meadows, amb un altre dia esplèndid, i ja vam agafar el cotxe per enfilar la sortida cap al parc.

Havíem d’anar cap a la vall i, abans d’arribar, ja es prenia la carretera cap a la sortida occidental del parc. Allà, no va passar com a Grand Canyon, els rangers sí que fan pagar per l’estància al parc encara que se’n surti.

Tot just sortir, el paisatge ja canvia de forma notable, els arbres, de sobte, ja no són tan alts i el paisatge es fa més sec.

Només 22 milles després de la sortida, la carretera travessa el pintoresc poble de Groveland, amb alguns edificis que recorden la febre de l’or, com el Iron Door Saloon, amb la seva façana pintada amb motius que recorden John Muir, explorador de Yosemite. El local està considerat com el més antic de California que ha operat de forma continuada. No només el seu exterior és curiós, sinó que al seu interior, el sostre està cobert de bitllets de dòlars. Un altre edifici que destaca és l’hotel que porta el nom de la població. I una mica més enllà es troba el Lake Don Pedro, una enorme extensió d’aigua.

Vam seguir sense gaires problemes l’itinerari que marcava la carretera 120. Vam fer una parada a Oakdale, per dinar a un mexicà, definitivament l’aternativa que més ens va convéncer en quant a relació qualitat-preu.

Poc a poc, ens vam anant apropant a San Francisco, per amples autopistes on el trànsit s’anava intensificant.

Venint des d’on veníem, la forma més directa d’entrar a la ciutat era creuar la famosa badia pel pont que surt des d’Oakland, però, és clar, hi ha una porta molt més famosa: el Golden Gate. Per això, vam continuar cap al nord, deixant Oakland i Berkeley a la dreta i tenint a l’esquerra la badia i San Francisco al fons, per creuar pel pont Richmond – San Rafael.

Ja a l’altra banda de la badia, vam deixar l’autopista per entrar cap a Tiburon, des d’on les vistes cap a San Francisco són magnífiques, enmig de cases luxoses.

Després de Tiburon, es troba Sausalito, una altra localitat amb vistes privilegiades no tan sols de San Francisco sinó de la veïna illa Angel, un parc natural. El seu carrer vora el mar, Bridgeway Blvd, mostra cases amb amples finestrals oberts cap a la badia de Richmond, un altre dels entrants amb els que el Pacífic sembla jugar amb terra ferma en aquesta zona on hi ha, a més a més, la badia de San Pablo i la de San Francisco, i nombrosos comerços. El carrer acaba a Plaza Villa del Mar Park, dedicada a la ciutat xilena amb la qual Sausalito està agermanada.

I aleshores sí, un breu trajecte en cotxe i estàvem ja a la Golden Gate National Recreation Area, tot just a sobre del Golden Gate.

Les guies adverteixen de la boira que es genera a la zona a l’estiu, com a conseqüència de la diferència de temperatura entre l’àrea de Central Valley de l’interior de Califòrnia i el Pacífic, que tenen un punt de connexió precisament en el punt que supera el pont.

No sabem si és més bonic veure-ho amb boira. El que sí que podem dir és que allà estava el Golden Gate, lluïnt imponent les seves torres i els seus cables vermells sota un cel radiant, sobre un mar d’un blau intens i amb el suggerent fons nítid de la silueta de San Francisco, amb l’illa d’Alcatraz al mig com a convidada.

Tot i haver vist moltíssimes fotos sobre l’icònica passarel·la, l’impacte era d’aquells que es fan difícils d’oblidar. És gran, les torres són altíssimes i la sensació e poder-lo tocar el fa encara més impressionant. De fet, paga la pena baixar, passar per sota, veient l’entramat de bigues de ferro que fan de base i passejar per sobre del pont pel passadís destinat als vianants. Les vistes de la ciutat i del pont mateix són espectaculars.

Ja només quedava agafar el cotxe, creuar el pont, literalment la Porta Daurada, i adreçar-nos a l’hotel, situat al sector de Marina, gairebé al costat de la sortida del Golden Gate un cop arribat a San Francisco.

L’hotel, la Luna Inn, era acollidor i l’habitació, confortable. Molt millor d’allò que havíem tingut a Las Vegas. Això sí, el preu era molt més alt i és que San Francisco no és una ciutat barata a l’hora de buscar allotjament tot i que ens havíem decidit per la franja econòmica.

Per sopar, vam refiar-nos de la guia, que parlava d’un restaurant italià, l’A-16, molt a prop de l’hotel.

En la passejada a peu per arribar-hi, vam poder comprovar com San Francisco era diferent a les ciutats estadounidenques que havíem vist fins aleshores. Les construccions i, fins i tot, els cotxes eren diferents, amb una sensació més europea.

Al restaurant, ple de gom a gom, vam tenir sort. Tot just quan vam arribar una taula va quedar lliure. Local de disseny, clientela urbanita que podria fer d’extra a una pel·lícula de Woody Allen i, la guia no s’havia equivocat, una cuina italiana excel·lent acompanyada, això sí, per un vi californià. No va ser barat, però va resultar una vetllada agradable amb satisfacció gastronòmica.

Prop de mitjanit arribàvem a l’hotel. A l’endemà ens tocava descobrir la ciutat.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

PROPER CAPÍTOL: PUJADES I BAIXADES AMB VISTES

INICI/HOME

CAMINANT ENTRE ELS GEGANTS DE WAWONA

DIA 9: TUOLUMNE MEADOWS – TUNNEL VIEW – MARIPOSA GROVE – WAWONA – BRIDALVEIL FALL – YOSEMITE VALLEY – TUOLUMNE MEADOWS

L’esforç del dia anterior va fer que ens prenguéssim les coses amb una mica més de calma. Tot i així, eren les 9 del matí quan pujàvem al cotxe per iniciar el nostre darrer dia a Yosemite, que ens havia de portar a creuar tot el parc, fins a la seva part sud, a la zona de Wawona, quelcom que suposava un trajecte de gairebé 3 hores des de la nostra base de Tuolumne Meadows.

El dia era un altre cop radiant i, en aquesta ocasió, vam aprofitar per gaudir una mica més de les vistes del trajecte, que lluïen esplèndides amb el sol més alt que quan havíem passat el dia anterior.

Un cop passada la vall, vam arribar a un dels punts més fotografiats de Yosemite. Es tracta de Tunnel View, que ofereix una magnífica panoràmica, de la qual nosaltres havíem pogut gaudir el dia anterior, en pujar la 4 Mile Trail, des del punt oposat.

La zona de Wawona està a la part sud del parc. Concretament, nosaltres anàvem a Mariposa Grove, una àrea famosa per comptar amb una nombrosa representació de sequoias.

De fet, la primera entrada al recinte està tot just al costat de l’accés sud del parc. Allà hi ha una barrera oberta a vehicles particulars fins que s’omple l’aparcament que hi ha on comença l’itinerari que discorre entre les sequoias. En cas de trobar-la tancada, es pot optar per fer el recorregut d’uns 3 quilòmetres a peu o esperar un dels autobusos gratuïts del parc.

Quan s’arriba al punt de sortida de l’itinerari, tot i que un ja s’havia acostumat, després d’un parell de dies a Yosemite, a veure arbres enormes, no pot evitar impressionar-se amb les dimensions de les sequoias. Són arbres que poden arribar a tenir més de 4.500 anys d’edat i 115 metres d’alçada, encara que les de Yosemite es queden en els 88 (tant com un edifici de 30 pisos).

L’itinerari, ben senyalitzat, destaca alguns dels exemplars més curiosos. El primer, però, està a terra tal com el seu nom indica, és el Fallen Monarch que, molt fotografiat, mostra una de les característiques d’aquesta espècie, la poca fondària de les seves arrels que, en canvi, s’extenen de forma superficial fent possible que aquests gegantins arbres puguin mantenir-se drets.

A partir d’aquí l’itinerari puja suaument. Sorprèn veure parts de bosc cremades. Segons les explicacions del parc, és una eina de protecció mediambiental. El següent punt de referència no és un sol arbre sinó el conjunt de quatre que formen els anomenats Bachelor and Three Graces.

La part baixa de l’itinerari es completa amb dos arbres excepcionals. El primer és el Grizzly Giant, un dels exemplars més grans de Yosemite, amb una edat estimada de 1.800 anys.

L’altre, tot just al costat de l’anterior, és el California Tunnel Tree, el tronc del qual es va foradar per permetre el pas de carruatges. Les sequoies van sobreviure, malgrat aquestes agressions, a l’acció de l’home ja que la seva no és massa resistent, fet que invalidava el seu aprofitament per a la construcció.

La part més fàcil de l’itinerari i la que fa la majoria de turistes, si més no si opten per fer el recorregut a peu i no fan servir un dels trenets que circulen per les vies asfaltades del recinte, acaba aquí. El túnel del California Tree, però, sembla fer de porta a un itinerari diferent, amb vistes espectaculars i també més dur, ja que el desnivell fins a la part més alta és de 200 metres. Abans, però, es passa per la zona on es troba Faithful Couple, dos exemplars units per la seva base i envoltats per altres sequoies magnífiques.

Una mica més enllà es troba The Clothespin Tree un altre arbre amb el tronc foradat, però en aquest cas per causes naturals. Els exemplars que hi ha al seu voltant són enormes i les figures humanes queden diminutes al seu costat.

L’itinerari continua la seva pujada. Vam tenir la sorpresa de trobar-nos amb un cèrvol que encara va afegir més encant al paisatge. La pujada culmina amb l’arribada al petit museu del recinte. La visió de la construcció de fusta, modesta, però construcció al cap i a la fi, enmig de les torres que suposen els troncs dels arbres fan prendre encara més consciència de la grandiositat de la natura. Això i el fet de parlar de milers d’anys porta a pensar que en qualsevol moment un d’aquells troncs pot començar a bellugar-se perquè és la pota d’un dinosaure. A l’interior del museu, uns petits exemplars de sequoia de dos anys demostren que uns arbres tan grans tenen un origen petit, molt petit.

Gairebé al costat del museu es troba el que passava per ser un dels arbres més famosos de tot el món: el Wawona Tunnel Tree, un altre exemplar amb el tronc foradat a travès del qual podien circular cotxes. Malauradament, l’any 1969, la neu acumulada en una precipitació de rècord, un dels enemics més importants d’aquest tipus d’arbres, el va fer caure, ajudada, precisament, pel forat del tronc, que afeblia la seva estructura. Tot i així és un dels punts més fotografiats del parc.

Des d’aquí s’inica el descens de retorn fins a l’entrada del recinte. La vista no es cansa de veure aquests arbres esplèndids, a més a més d’altres curiosos paisatges. El Telescope Tree, així anomenat perquè té el seu tronc completament foradat, cosa que permet gaudir del curiós espectacle d’observar el cel des del seu interior, completa la llista d’arbres destacats.

La visita va ser més llarga del que havíem suposat. Així que ens vam conformar amb els fruits secs que portàvem a la motxilla i un refrigeri comprat a la petita botiga que hi ha a l’entrada de l’itinerari com a dinar. Vam passar per davant de l’històric hotel de Wawona i vam enfilar el camí de tornada cap a la vall.

El nostre objectiu a la vall era anar a Bidalveil Fall, potser el salt d’aigua més alt del parc, amb 188 metres de caiguda. Per fi portàvem el tratje de bany, però el problema era que havíem vist zones de bany a la part de dalt dels salts i no pas a la part de sota, que era on anàvem en aquesta ocasió. De fet, l’estiu havia deixat l’impressionant salt en una fina cortina que oscil·lava en la seva blancor segons la força del vent. Arribar fins al punt de la caiguda de l’aigua va exigir caminar per rocs relliscosos i que no dibuixaven sempre un itinerari clar. Tot i les dificultats, vam conseguir arribar a la zona on l’aigua acabava de dibuixar la seva caiguda, una bassa natural d’aigua fresquíssima però no apta per fer un bany. A canvi, vam poder gaudir de la posta de sol i dels jocs d’equilibri d’algun agoserat per arribar a tocar el fil d’aigua que queia de les altures. De tornada a l’aparcament, el trajecte ofereix vistes esplèndides de El Capitan.

Vam fer una darrera aturada a la vall per veure una altra vista del riu Merced.

I vam repetir l’experiència del dia anterior. La dutxa amb tovallola inclosa a 5 dòlars i el sopar a la pizzeria. Volíem provar en el restaurant del costat però ja vam arribar fora d’horari. La nit, un cop més, era molt agradable i feia mandra haver de tornar a Tuolumne Meadows, però no hi havia un altre remei. Cansats, de matinada, arribàvem a la nostra tenda. A l’endemà tocava canviar de ritme.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

PROPER CAPÍTOL: CREUANT LA PORTA DAURADA

INICI/HOME

DE MARXA PER YOSEMITE

DIA 8: TUOLUMNE MEADOWS – YOSEMITE VALLEY – 4 MILE TRAIL – GLACIER POINT – PANORAMA TRAIL – YOSEMITE VALLEY – TUOLUMNE MEADOWS

Ens vam llevar quan encara era fosc. Les bones sensacions viscudes en l’excursió del primer dia a Yosemite ens havien decidit per afrontar en el segon dia l’excursió més ambiciosa. Havíem d’anar a la vall i això ja suposava un viatge en cotxe de una hora i tres quarts. I després quedaven unes quantes hores fent una de les excursions a peu més recomanades del parc.

Tot just superàvem Tenaya Lake quan començava a sortir el sol i el paisatge ens començava a regalar boniques vistes.

Sense novetat vam arribar fins al punt de sortida de la 4 Mile Trail, perfectament senyalitzada, com és la tònica general en el parc. El paisatge des de la vall, encerclada de les parets de les muntanyes típiques del parc, com El Capitan, és increïble.

Allà estàvem, tot just a sota de la paret de Sentinel Rock disposats a començar la llarga marxa que ens esperava. El nom de 4-Mile Trail, la pujada des de la vall fins a Glacier Point, no és del tot exacte, perquè el camí està més a prop de les 5 milles que no pas de les 4. En quilòmetres, estem parlant de 7 i mig. Però no és aquesta xifra la que imposa més abans de començar sinó que el trajecte supera els 1.000 metres de desnivell en una pujada continuada i gairebé sense descans, fent ziga zaga per la muntanya. L’esforç, però, queda compensat per l’enormitat del paisatge, es veu la vall de Yosemite, es passa pel costat d’arbres altíssims i, per sort, de bon matí el camí queda a la part obaga i el sol no fa més dura la pujada. El temps, tanmateix, era esplèndid i calorós.

Poc menys de tres hores després de pujar, arribàvem a Glacier Point. Un dels llocs més visitats del parc, on també és possible arribar en cotxe o en autobús, però després de fer un tomb de 40 quilòmetres des de la vall.

Abans de gaudir de les incomparables vistes que fan tan famós i concorregut aquest indret, vam passar pel seu bar, on un es pot regalar un bon sandwitx i un gelat per completar la satisfacció després de fer la dura ascensió.

Aleshores sí, s’està en millors condicions de gaudir d’un panorama fastuós.

Però encara ens quedava una bona estona per completar la nostra excursió. La baixada cap a la vall, la faríem per Panorama Trail, un trajecte de 13 quilòmetres i mig, que baixa per la banda oposada a la pujada de la 4-Mile.

El trajecte, ara ja sota el sol, baixava tranquil·lament a trobar-se amb els salts d’aigua que són un dels seus millors atractius. Per la gent d’un país no massa humit, veure aquelles cues de cavall eren un espectacle enorme…i això que el mes d’agost no és el millor per veure-les en la seva plena espectacularitat, que es produeix cap al mes de maig, tot just després del desglaç. La primera que es veu és la de Illilouette Falls, on ja vam posar els peus en l’aigua fresquíssima.

Semblava que la baixada seria còmoda fins a la vall, però no havia vist la lletra petita de l’itinerari de Panorama Trail. Tot just passar el salt d’aigua, començava una pujada que, per inesperada, era delictiva. Durant 2 quilòmetres i mig es superen els 200 metres de desnivell. Aleshores el sol era més un enemic que una altra cosa. I els atractius enmig de l’esforç queden per la vista des de Panorama Point, una mica allunyat del camí, però molt recomanable, i de les parets del Half Dome i del Liberty Cap.

Superada la pujada, es baixa cap a un nou salt d’aigua, Nevada Falls. Allà, nova remullada, com vam lamentar no portar el tratje de bany, i una mica de descans. També allà, ens vam trobar amb una serp multicolor, que creuava el camí amb calma, i uns esquirols.

El camí continua la seva baixada sobre pedres, posades de forma molt irregular, res comparat a la precisió dels camins rals del Montsant. Les vistes, però, de Nevada Falls són veritablement sensacionals.

El camí es pren un descans en el seu descens per passar per la vora d’Emerald Pool, un petit llac a partir del qual cau Vernal Falls, un altre salt d’aigua esplèndid i que suposa la darrera aturada abans d’arribar a la vall, seguint a la vora del riu Merced.

L’arribada a la vall, però, no es produeix en el mateix punt on havíem iniciat el trajecte unes 10 hores i mitja abans. Per fer més còmode el retrobament amb el cotxe, vam fer una part del trajecte amb un dels autobusos gratuïts del parc que circulen per la vall. I després, ja a peu, vam arribar al cotxe, passant per davant de l’església de Yosemite i gaudint de darreres vistes per recordar.

Ja amb el cotxe, i amb la companyia de tres estadounidencs d’origen coreà, vam anar cap al Village. El Village és el centre d’allotjament de la vall. La nostra prioritat era obsequiar-nos amb una dutxa. Allà, com ens havien dit a Tuolumne Meadows, tenen horari de 24 hores i costen 5 dòlars per persona, amb tovallola inclosa. Una mica car, sens dubte, però una reconciliació amb el món després de la caminada que havíem fet.

Encara ens quedava sopar. L’oferta més assequible i també l’única disponible a aquelles hores del vespre era la pizzeria, on la cua era una mica llarga però molt animada. A diferència de Tuolumne Meadows, el Village és un ambient més extrovertit, amb més gent, molta jove i amb ganes de gresca, i també amb una temperatura més agradable, que permetia anar amb màniga curta.

El sopar, amenitzat per la curiosa mena de mòbil que emetia un munt de llums i sons estridents quan avisava de què la comanda ja estava disponible, va ser agradable i el millor premi a l’esforç del dia. Només hi havia un però, ens quedava tornar a Tuolumne Meadows. Una hora i tres quarts de cotxe més tard, ens retrovàbem amb les baixes temperatures, el silenci i la nostra tenda. El descans era més que merescut.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

DIA 9: CAMINANT ENTRE ELS GEGANTS DE WAWONA

–> INICI / HOME

HEM NEDAT A L’ESTANY AMB AIGUA CLARA

DIA 7: TUOLUMNE MEADOWS – CATHEDRAL LAKE – TUOLUMNE MEADOWS – TENAYA LAKE – TUOLUMNE MEADOWS

Quan ens vam anar a dormir no sabíem que la nit a Tuolumne Meadows seria tan freda. Després un Ranger ens va dir que la temperatura havia arribat als 0º C. I sí, en llevar-se, un notava frescor. Sort del forro polar. Però, si un mirava a la gent del voltant, la sensació de fred augmentava, els nostres veïns anaven amb un vestuari contundent: anoraks, orelleres, gorros de tots tipus i tots al voltant del foc de les seves graelles, tota una tradició, pel que semblava, de l’indret.

En formalitzar la nostra entrada a la recepció, vam confirmar l’austeritat del càmping. No hi havia llum, tot un problema per les bateries de les càmeres, i la dutxa més propera es trobava a Lee Vining, a mitja hora en cotxe, però amb un horari restringit. L’alternativa amb horari complet, a la vall de Yosemite, a una hora i tres quarts de cotxe. Però, bé, eren coses que ja més o menys sabíem a partir de les dades obtingudes per internet.

I tampoc serien un impediment per afrontar el nostre primer dia a Yosemite. L’objectiu, al matí, era fer la pujada a Cathedral Lakes i, per la tarda anar a Tenaya Lake, tot en la zona occidental del parc.

En sortir del càmping, ja es podia admirar la magnitud del paisatge de Tuolumne Meadows, una planura on el riu Tuolumne fa diferents meandres.

L’inici de la pujada a Cathedral Lakes no estava massa lluny del càmping. La temperatura ja era molt agradable, perquè el sol lluïa esplèndid. I així, endinsant-nos per un bosc amb arbres altíssims vam inciar la nostra marxa a peu cap a el llac. La primera sorpresa va ser veure com les mules són una eina de transport molt utilitzada al parc. A banda d’això, el paisatge era grandiós i el camí agradable, tot i que una mica polsegós.

En arribar al voltant del llac, el bosc s’obre i es poden observar millor els pics propers, especialment el Cathedral Peak.

Ara bé, l’admiració que desperta la visió del llac en arribar-hi, després de poc més de dues hores de camí, resisteix poques comparacions.

Paga la pena fer el tomb al perímetre del llac, on les vistes competeixen per ser la més bonica. En arribar a l’extrem oposat al de la nostra arribada, el panorama s’obre cap la resta del parc i apareix el Tenaya Lake, el llac on aniríem a la tarda. A més a més, es pot veure alguna mostra de la fauna del parc…tot i que la seva figura més característica és l’ós, pel qual s’adopten tot tipus de mesures de precaució i, aquest, de moment, no es mostrava gens visible.

Vam completar la baixada sense cap problema, tret d’acumular una mica més de pols.

La zona de Tuolumne Meadows compta amb una botiga, un bar on es poden adquirir entrepans i hamburgueses i una benzinera. Vam comprar uns entrepans i vam anar a buscar les tovalloles i els tratges de bany, ja que la temperatura havia pujat, l’esforç de l’excursió i la pols es deixaven notar i volíem fer una capbussada a Tenaya Lake.

El llac és fàcilment accessible, en trobar-se a la vora de la carretera que va de Tioga Pass cap a la vall de Yosemite. A la seva banda oriental, compta amb una sensacional platja de sorra blanca…vorejada per boscos de coníferes i altes muntanyes. La llàstima va ser que el sol va decidir ocultar-se darrere uns núvols tot just quan vam arribar, però això no ens va fer desistir dels nostres plans i vam entrar en les aigües del llac que, com no podia ser d’una altra manera, estaven més aviat fredes. Fos com fos, el bany va ser profitós i vam poder gaudir del dinar en un entorn magnífic amb alguna ullada de sol per acabar-ho d’acompanyar.

Vam tornar cap a la zona més propera al càmping i així vam poder tornar a veure les boniques vistes de Tuolumne Meadows i les que es reflectien en les aigües del riu Tuolumne. I vam acabar contemplant la posta de sol des de les faldes del Lembert Dome.

Per acabar el dia vam anar a Tuolumne Lodge, una mena d’hotel on les habitacions eren tendes semirígides i on hi havia un petit restaurant, reservat als clients del lodge o bé amb reserva prèvia, però també un petit bar ideal per pasar una estona relaxada mentre queia la nit.

Després, cap al càmping, on dominava el silenci. A l’endemà ens esperava anar de marxa.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

PROPER CAPÍTOL: DE MARXA PER YOSEMITE

–> INICI/HOME

DANTE OBRE LA PORTA DE LA VALL DE LA MORT I UN RANGER GAIREBÉ TANCA LA DE YOSEMITE

DIA 6: LAS VEGAS – SHOSHONE – DEATH VALLEY – BISHOP – YOSEMITE (TUOLUMNE MEADOWS)

Ens vam llevar tan tard com permetien les normes de l’hotel i tan aviat com ens van deixar el cansament acumulat i l’exigència d’una altra jornada que es preveïa llarga.

Vam poder veure la piscina de l’hotel, que per arribar molt tard el dia anterior i haver de marxar sense entretenir-nos gaire, no vam poder fer servir, tot i que la calor convidava a fer-ho. També vam veure la capella que hi havia al costat de la recepció de l’hotel i on una parella molt jove, acompanyada per uns quants convidats, estava preparant el seu casament. I des de la mateixa porta de l’hotel, vam fer la foto al Stratosphere.

Després ja vam agafar el cotxe. Des de les autopistes, per sortir de la ciutat, vam poder veure alguns dels casinos que no havíem visitat la nit anterior. Manhattan, Disneyland, Egipte…tot sembla possible allà.

I tot enmig del desert pedregós, tal com es pot veure en deixar enrere la ciutat. Només hi ha signes de civilització, a banda de l’autopista, a la població de Pahrump, on s’ha de prendre la carretera cap al Death Valley.

Des d’allà, el desert encara es fa més dur. Només hi ha dos petits enclavaments amb presència humana: Shoshone, al costat d’un aeroport i on ens vam haver de conformar amb un self-service de hot-dog per dinar, ja que no hi havia més oferta, i Death Valley Junction, un llogarret que compta amb un edifici batejat com a Opera House. Llàstima que ja anàvem una mica justos de temps i no ens hi vam poder aturar.

L’entrada al parc de Death Valley es troba ja molt a prop. Només entrar-hi, vam desviar-nos cap a l’esquerra, per enfilar la carretera de 21 quilòmetres que puja fins a Dante’s view. Allà, a més de 1.600 metres d’alçada, amb una calor intensa però suportable, la vista és magnífica, tot just a sota està Badwater Basin, el punt més baix dels Estats Units, a 86 metres per sota del nivell del mar, amb el Telescope Peak, de més de 3.300 metres d’alçada, de fons.

Vam desfer la pujada i vam avançar pel mig de la vall fins al Zabriskie Point. Allà la calor era molt contundent, però paga la pena patir una mica per gaudir de l’espectacle que ofereix el paisatge.

La carretera continua la seva baixada fins a la cruïlla entre la carretera que continua cap a Furnace Creek i la que encara baixa més fins a Badwater Basin, creuant la barrera del nivell del mar. Les vistes són escruixidores, i la calor, ara sí, gairebé insuportable. Furnace Creek, un ranxo, és com un petit oasi enmig d’un entorn del tot desèrtic.

Ara, que per a imatges desèrtiques de postal, les que hi ha a la zona de Mesquite Flat, on, allà sí, el desert és de sorra fina i blanca i es veuen boniques dunes retallades sobre altes muntanyes.

A partir de Mesquite Flat comença la pujada cap a Towne Pass. Són més de 1.500 metres de desnivell on el Hyundai bramava, però que va assolir sense cap problema. En baixar, s’arriba al límit occidental del Death Valley, a la zona de Panamint, on les vistes tornen a ser extraordinàries.

En sortir del recinte del parc de Death Valley, la carretera es torna a enfilar per superar el Darwin Plateau i, per primer cop, ens trobàvem amb una ruta similar a les europees, amb uns quants revolts. El paisatge, en culminar la pujada, canvia radicalment. Es baixa cap al Owens Valley, amb les altíssimes muntanyes de Sierrra Nevada al fons. De fet, a Lone Pine, on ens vam aturar per repostar i adquirir uns sandwitxos, es veu la imponent silueta del Mount Whitney, el cim més alt de territori estadounidenc sense comptar Alaska, amb els seus 4.421 metres. Veníem del punt més baix i ara estàvem al peu del més alt, tot un contrast amb una simpàtica cabra com a testimoni.

De camí per la vall, queia el capvespre. Un altre cop arribaríem molt tard a la nostra destinació i hauríem de muntar la tenda a les fosques. Vam fer la darrera aturada a Bishop, una població de caire muntanyenc, on vam aprofitar per sopar els sandwitxos.

Enfrontats de nou al fet de conduir de nit, aquest cop, les sensacions eren, per sort, diferents. La carretera enllaçava ports de muntanya fets de rectes llarguíssimes. A Lee Vining, està la desviació per afrontar la pujada a Tioga Pass, l’accés oriental a Yosemite, el més proper, per sort, a la nostra destinació, el càming de Tuolumne Meadows. La pujada, tot i ser de nit, deixava intuïr unes muntanyes enormes, i és que el pas està a 3.031 metres. Tot just al cim, hi ha l’entrada a Yosemite i, com ens va passar a Grand Canyon, a aquelles hores no hi havia rangers per controlar el nostre accés.

De Tioga Pass al càmping hi ha unes 9 milles, que estàvem fent amb calma…fins que a 2 milles d’arribar, uns llums van il·luminar el cotxe pel darrere, acompanyades per unes sirenes. L’ensurt va ser enorme i vaig aturar el cotxe al voral. Un ranger ens va il·luminar amb la seva lot. Em va demanar la documentació i aleshores em va sorprendre amb la pregunta que menys esperava: si havia begut aquella nit. Evidentment que no havia begut, però ell deia que anava fent ziga-zagues per la carretera. La primera nit que no havia tingut problemes amb l’ensopiment al volant i ara em sortia amb allò. La cosa no va passar de ser un advertiment, amb categoria d’anècdota.

Vam entrar al càmping vora les 11 de la nit. Vam trobar el dibuix amb la parcel·la que ens havien assignat, l’E-15. El càmping era gran, amb les parecel·les enimg d’uns arbres altíssims. Aquest cop, no vam tenir problemes amb la tenda, tot i que només comptàvem amb la il·luminació dels llums del cotxe. Vam deixar les coses al contenidor habilitat per evitar problemes amb els ossos, una de les característiques del parc i només ens quedava fer una darrera visita al bany. En el dibuix de l’entrada, havíem vist que les parcel·les formaven un cercle, deixant l’edifici dels serveis al mig. Però allà, enmig de la foscor, només es veien arbres. Vam intentar trobar el camí, però semblava impossible. Aleshores vam veure una dona que passava a prop caminant. Li vam preguntar…i ella també estava buscant el bany. Aleshores ja èrem tres figures buscant l’edifici, molt gran segons ella, dels serveis. Vam trigar una bona estona, fins que la dona va aconseguir orientar-se, perquè, segons ella, el nostre cotxe l’havia despistat en tapar l’entrada del camí. Finalment, el vam trobar. Els serveis eren els mínims imprescindibles. Allò era una zona gairebé d’acampada lliure al mig de la muntanya, a 3.000 metres d’alçada. Ens vam anar a dormir. Aleshores no sabíem que la temperatura baixaria a 0 graus. Havíem passat dels més de 40 al desert de Death Valley, per sota del nivell del mar, a les altures de Tuolumne Meadows enmig d’un bosc alpí. Contrastos, molts contrastos.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

PROPER CAPÍTOL: HEM NEDAT A L’ESTANY AMB L’AIGUA CLARA

–> INICI/HOME